Premi Nobel d'Economia 2026: el pes de les petites decisions en les grans turbulències

La Reial Acadèmia Sueca de Ciències ha concedit el Premi Nobel d'Economia 2026 a Robert E. Hall i Michael Woodford «pels fonaments microeconòmics de l’estabilització macroeconòmica».

Els seus models ajuden actualment els governs i els bancs centrals a esmorteir «els alts i baixos de l’economia» mitjançant polítiques fiscals i monetàries.

Els treballs de Hall i Woodford van proporcionar als responsables de les polítiques econòmiques una comprensió més profunda del funcionament dels dos grans pilars sobre els quals se sustenta l’economia: l’oferta i la demanda.

Van desenvolupar les seves teories i models a partir d’un enfocament innovador que té en compte el pes important de les llars i les empreses en el conjunt de l’economia.

Com que les seves decisions es basen en gran mesura en el que esperen del futur, els governs i els bancs centrals poden influir en el seu comportament simplement comunicant el que tenen previst fer.

Gràcies als treballs de Hall i Woodford, aquestes institucions poden afinar millor els seus instruments per reduir la volatilitat de l’economia quan arriben turbulències, des de crisis energètiques a canvis sobtats en el consum.

Qui són Robert E. Hall i Michael Woodford

Els dos guardonats del Premi Nobel d'Economia de 2026 són estatunidencs, doctors pel MIT, i es repartiran a parts iguals els 12 milions de corones sueques del premi.

Robert E. Hall va néixer el 1943 a Palo Alto (Califòrnia) , es va doctorar el 1967 i és professor a la Universitat de Stanford.

Michael Woodford va néixer el 1955 a Chicopee (Massachusetts) , es va doctorar el 1983 i és professor a la Universitat de Columbia, a Nova York.

Hall: per què no es pot predir el consum

En decidir quant i en què gasten, les llars no només miren els seus ingressos, impostos i ajudes actuals, sinó també els que tindran en el futur.

La idea central de Robert E. Hall és que, si les llars són optimistes, consumiran més que si són pessimistes; per això, les seves decisions de consum són l'indicador perfecte de les seves expectatives.

D’aquesta manera, Hall va capgirar la investigació econòmica: si les famílies ja consumeixen segons el que esperen del futur, només canviaran la seva despesa quan els arribi informació nova.

A més, com que allò nou no es pot preveure per defecte, tampoc són previsibles els canvis en el consum. Aquesta era la hipòtesi que els investigadors havien de comprovar, en lloc de dedicar-se a buscar indicadors per endevinar com consumiran les llars.

Hall va publicar la seva teoria el 1978 i la seva feina va ser clau per al desenvolupament de la investigació econòmica moderna. El 1982, juntament amb Fredric Mishkin, va comprovar a partir de microdades sobre llars individuals que al voltant del 80 % de les llars decidia el seu consum segons el que esperaven del futur, mentre la resta vivia al dia.

Saber que algunes llars prenen decisions de consum mirant cap al futur mentre d’altres no ho fan és clau en els models macroeconòmics que avui gestionen molts bancs centrals i ministeris.

Woodford: per què els preus no canvien a l'instant

Des de la dècada dels noranta, Woodford va afegir a la idea de Hall la peça que faltava al marc, l’oferta, i va explicar per què el mecanisme de preus és imperfecte a l'hora d’anivellar la balança.

Va tenir en compte que les empreses no canvien els preus ni els salaris cada cop que canvia la demanda o els costos, simplement perquè els resulta massa car.

El comitè del Nobel va il·lustrar aquesta rigidesa en els preus amb un cartell de gelats: el que costa cada un es fixa a principis de la temporada basant-se en certes expectatives i es manté durant tot l'estiu.

Aquesta manca de cintura és un dels factors que provoquen que la «mà invisible» del mercat falli, amb conseqüències tant en la producció com en l'ocupació i la inflació.

Woodford va desenvolupar un macromodel keynesià complet basat en microfonaments, amb descripcions de com els actors individuals prenen decisions sobre el consum, la producció i els preus dels productes.

El va presentar el 2003 en el seu tractat Interest and Prices, d’enorme influència entre les autoritats monetàries i fiscals.

Amb només tres equacions, aquest model funciona com un laboratori de proves per als responsables de dissenyar les polítiques econòmiques.

Gràcies a aquest model, poden assajar la resposta de preguntes com: què passa amb el PIB i la inflació si baixen els tipus?, o quant haurien de pujar els tipus d'interès per estabilitzar la inflació en una situació determinada?

El paradigma neokeynesià i els microfonaments

El treball dels dos guardonats amb el Premi Nobel d'Economia 2026 s’emmarca dins del paradigma neokeynesià en macroeconomia.

Els models keynesians tradicionals es basaven en relacions estadístiques entre grans variables. Per exemple, estableixen que, si l’atur augmenta, la inflació baixa o que el consum directament depèn de la renda disponible.

El problema és que aquests models funcionaven com una caixa negra: estableixen relacions directes entre variables macroeconòmiques sense explicar quines decisions hi havia realment al darrere.

Durant la crisi del petroli dels setanta, aquestes relacions es van trencar. Les societats es van trobar que la inflació augmentava alhora que l’atur i els estímuls van arribar a destemps, després d'anys de baix creixement i inflació elevada. Molts pensaven aleshores que les polítiques de estabilització feien més mal que bé.

Economistes com Robert E. Lucas (premi Nobel d'Economia el 1995) indicaven aleshores que el problema dels vells models keynesians era precisament que assumien que les relacions entre les variables macroeconòmiques eren estables.

Per poder funcionar, aquests models requerien microfonaments, és a dir, s'havia de construir sobre relacions microeconòmiques robustes, a partir dels milions de decisions que prenen les llars i les empreses, i que acaben impactant en l'economia.

Reconstruir aquests models no era una tasca senzilla, però Hall i Woodford ho van fer possible.

Adaptabilitat i transparència: què aporten els models a les autoritats

«El treball dels guardonats ens ha proporcionat una base teòrica estable per als models que ara utilitzen els bancs centrals i els governs de tot el món. Amb ells, estem més ben preparats per afrontar pertorbacions en l'economia», va resumir John Hassler, president del Comitè del Premi de Ciències Econòmiques, durant la presentació del guardó.

Aquests treballs han aportat grans avantatges a les institucions a l'hora de trobar les tecles que permeten estabilitzar l'economia:

• Ajuden a estimar l'efecte que tindran les diferents mesures i es poden adaptar a la situació de cada país.
• Donen importància a la transparència: com empreses i famílies miren el futur, tot el que anuncia un banc central sobre les seves intencions influirà en les seves decisions. Per això és clau que les institucions transmetin amb claredat els seus plans.

Un exemple en aquest sentit seria el discurs que va pronunciar el president del Banc Central Europeu el 2012, amb el seu famós «whatever it takes» («el que calgui per protegir l’euro»). Revelar les intencions del BCE aleshores va ajudar a calmar els mercats i a impulsar l'economia europea.

• Responen millor als xocs d'oferta, com una augmentació brusca dels preus de l'energia: el model de Woodford recomana refredar l'economia a temps per evitar una inflació descontrolada, cosa que als anys setanta no es va fer.

Segons l'Acadèmia, gràcies a aquests models, la pandèmia i les recents crisis energètiques no han tingut conseqüències tan duradores com les experimentades en crisis anteriors, com la dels setanta.

Et recomanem llegir:

• Premi Nobel d'Economia 2025: per què (i com) la tecnologia porta prosperitat econòmica
• Premis Nobel d'Economia: com s'escullen els guanyadors i altres curiositats
• Nobel d'Economia: 6 preguntes per saber quant en saps