Què són els falcons en economia i com influeixen en la política monetària

El llenguatge de l'economia està ple de metàfores; algunes procedeixen del món natural i han acabat convertint-se en conceptes clau per interpretar els mercats i les decisions dels bancs centrals. 

Si “toros” i “ossos” serveixen per descriure fases alcistes i baixistes, “falcons” i “coloms” s'utilitzen per explicar l'orientació de la política monetària i la manera com les autoritats reaccionen davant la inflació, el creixement i el treball.

D'on ve l'expressió “falcons” en economia

Parlar de falcons en economia no implica una postura oficial ni una etiqueta formal. És més aviat una forma de descriure actituds. 

Un banc central, o una part del seu òrgan de decisió, adopta un enfocament denominat “hawkish” (de hawk, falcó en anglès) quan prioritza el control de la inflació. 

En l'extrem oposat, un enfocament “dovish” (de l'anglès dove, colom) posa l'accent a sostenir el creixement i el treball i a tolerar més pressions inflacionàries durant més temps.

En realitat, la metàfora neix fora de l'àmbit econòmic i avui s'aplica també a altres àmbits en els quals hi ha una tensió semblant entre dos pols. 

Es va utilitzar per primera vegada als Estats Units quan, durant la crisi dels míssils de Cuba de 1962, els “hawks” defensaven una línia dura davant la Unió Soviètica, mentre que els “doves” apostaven per la diplomàcia. Dècades després, aquesta distinció és típica del llenguatge de la política monetària. 

L'ús d'aquestes categories s'ha consolidat especialment a partir de la crisi financera de 2008 i de la llarga etapa de polítiques monetàries ultraexpansives que va seguir, dominada pels coloms. 

En canvi, quan la inflació va tornar al centre del debat després de la pandèmia, el contrast entre falcons i coloms va tornar amb força al discurs públic.

Què significa ser “falcó” en economia

Un falcó monetari és, abans de res, un defensor estricte de l'estabilitat de preus. Parteix de la idea que una inflació elevada erosiona el poder adquisitiu, distorsiona les decisions d'inversió i acaba danyant el creixement a llarg termini. 

Des d'aquesta perspectiva, els falcons solen apostar per apujar els tipus d'interès, retirar estímuls i reduir la mida del balanç del banc central.

Després de la pandèmia, entre els anys 2022 i 2023, la Reserva Federal dels Estats Units (FED) va elevar el seu tipus de referència des de l'entorn del 0 % fins a nivells superiors al 5 %, l'ajust més ràpid en quatre dècades. 

La inflació havia assolit màxims del 9,1 % interanual el juny de 2022, i la prioritat llavors va ser actuar amb contundència, encara que això impliqués riscos per al creixement.

Què és un “colom” monetari

Els coloms monetaris parteixen d'una lectura diferent de l'equilibri macroeconòmic. Consideren que el cost d'una política massa restrictiva —en forma de desocupació, menys inversió i pèrdua de dinamisme— pot ser superior que el risc de tolerar una inflació una mica més elevada durant un període limitat.

Aquest enfocament va ser especialment visible després de la crisi econòmica de 2008-2012. A l'eurozona, sota la presidència de Mario Draghi, el Banc Central Europeu (BCE) va desplegar programes massius de compra d'actius i va mantenir els tipus en mínims històrics.

El famós “whatever it takes” (“el que sigui necessari”) pronunciat per Draghi el 2012 reflectia precisament aquesta lògica: sostenir l'euro i evitar una fragmentació financera.

Com influeixen falcons i coloms en la política monetària

Per descomptat, ni falcons ni coloms decideixen en solitari. Tant la Reserva Federal com el Banc Central Europeu  funcionen mitjançant òrgans col·legiats en què conviuen sensibilitats diferents i on sovint les tensions són aspres. 

El repte dels seus presidents —actualment, Jerome Powell a la Fed i Christine Lagarde al BCE— consisteix a construir consensos creïbles en contextos econòmics canviants.

En el cas de l'eurozona, la tasca és especialment complexa. De fet, el Consell de Govern del BCE reuneix els sis membres del Comitè Executiu i els governadors dels bancs centrals nacionals, amb un sistema de vot rotatori des del 2015. 

En aquest marc conviuen economies amb estructures, nivells de deute i sensibilitats inflacionàries molt diferents, cosa que explica per què l'equilibri entre falcons i coloms és inestable i evoluciona amb el cicle.

Els falcons s'han vist obligats a suavitzar la seva postura davant riscos financers sistèmics, mentre els coloms han endurit el to quan la inflació amenaçava la credibilitat de la institució. Avui la discussió entre ambdós sembla atenuada, almenys a l'eurozona.

Després del repunt inflacionari global de 2021-2023, tant la Reserva Federal com el Banc Central Europeu han prioritzat  la lluita contra l'augment de preus i han mantingut els tipus d'interès en nivells elevats. Alhora, el debilitament del creixement i les tensions financeres obliguen a la prudència.

La política monetària és, en darrera instància, una gestió d'equilibris. Seguir de prop els comunicats, les rodes de premsa i les actes dels bancs centrals permet identificar cap a on es desplaça aquest balanç i anticipar com poden reaccionar els mercats. 

Més que etiquetes rígides, falcons i coloms funcionen com una brúixola per interpretar un debat que, lluny de resoldre's, forma part estructural de l'economia moderna.

Mercats financers

Centrals, comercials, d'inversió. Quin tipus de bancs existeixen i com funcionen?

Article