El mirall de l'Eurobasket: així va néixer el bàsquet en cadira de rodes

Quan la Segona Guerra Mundial va acabar, Europa era un continent ple de fronteres incertes, ciutats destruïdes i milions de desplaçats. Dins d'aquest caos, l'esport també s’intentava reconstruir. 

El 1946, tot just un any després del final del conflicte, la Federació Internacional de Bàsquet (FIBA) va aconseguir reprendre l'Eurobasket a Ginebra.

Es tractava d'una competició que des dels anys trenta havia acompanyat les transformacions polítiques del continent. Mentre seleccions com Txecoslovàquia, Hongria o la Unió Soviètica es començaven a disputar l'hegemonia continental sobre la pista, una altra història menys visible agafava forma en hospitals britànics i estatunidencs. 

Allà, desenes de soldats amb lesions medul·lars van començar a utilitzar l'esport com a part dels seus processos de rehabilitació. Entre les activitats practicades va aparèixer també el bàsquet en cadira de rodes.

Dues històries paral·leles

Aquells dos mons van créixer en paral·lel durant les dècades següents. D'una banda, l'EuroBasket va ajudar a consolidar el bàsquet com un dels grans esports europeus de postguerra. 

De l'altra, el bàsquet en cadira de rodes va trobar en aquesta expansió una infraestructura ja preparada de pavellons, federacions, àrbitres i cultura esportiva. 

Amb el temps, una disciplina nascuda en centres mèdics s’acabaria convertint en un dels esports paralímpics més desenvolupats i practicats del món.

L'altre bàsquet que va néixer a la postguerra

La figura clau d'aquesta transformació va ser Ludwig Guttmann, un neuròleg alemany exiliat al Regne Unit que el 1943 va assumir la direcció de l'hospital de Stoke Mandeville, especialitzat en pacients amb lesions de medul·la espinal. 

Guttmann defensava que l'esport no havia de ser només entreteniment o teràpia secundària, sinó una part central de la recuperació física i psicològica dels pacients.

Amb aquesta visió, el 1948 va organitzar els primers Stoke Mandeville Games , considerats avui el moment i el lloc d'origen del moviment paralímpic modern, poc després de la recuperació de l'Eurobasket. 

A partir d'allà, es van començar a practicar versions adaptades de diferents esports, incloent-hi un antecedent directe del bàsquet en cadira de rodes. 

Al mateix temps, als Estats Units, diversos hospitals militars impulsaven competicions similars entre veterans de guerra. El 1949 va néixer la National Wheelchair Basketball Association gràcies a la feina de Tim Nugent , un dels pioners de l'accessibilitat i de l'esport adaptat estatunidenc.

Durant els anys cinquanta i seixanta, l'Eurobasket es va convertir en un dels principals escenaris esportius continentals, travessat a més per les tensions polítiques de la Guerra Freda. Les competicions esportives funcionaven com a instruments de prestigi exterior, i l'esport adaptat no va quedar al marge d'aquesta lògica. 

La Unió Soviètica, l’Alemanya Occidental, França o Itàlia van organitzar programes nacionals cada cop més estructurats, mentre el moviment paralímpic guanyava visibilitat internacional. 

El metge italià Antonio Maglio va impulsar el desenvolupament de l'esport adaptat des del Centre de Paraplègics d'Ostia i va contribuir a que Roma acollís el 1960 la primera edició oficial dels Jocs Paralímpics, on el bàsquet en cadira de rodes va començar a formar part del programa esportiu.

Aquelles primeres competicions encara eren lluny del professionalisme contemporani. Les cadires eren pesades, els reglaments variaven i molts equips depenien directament d'hospitals o associacions mèdiques. 

No obstant això, l'esport va començar ràpidament a adquirir autonomia competitiva i el primer Campionat d'Europa oficial de bàsquet en cadira de rodes va arribar ja el 1970 a Bèlgica.

D'eina terapèutica a ecosistema esportiu internacional

Amb el pas de les dècades, el bàsquet en cadira de rodes va deixar de ser vist simplement com una prolongació de la rehabilitació mèdica i es va començar a consolidar com un veritable esport, cosa que va propiciar una evolució tècnica enorme. 

Les actuals cadires de competició utilitzen alumini ultralleuger, titani o fibra de carboni i estan dissenyades específicament per afavorir l’acceleració, l’estabilitat i la capacitat de gir. 

Avui dia, segons la federació internacional (IWBF ), el bàsquet en cadira de rodes es practica a més de cent països i forma part estable de l'estructura paralímpica internacional. 

Europa continua sent un dels seus grans centres competitius gràcies a lligues nacionals consolidades, federacions especialitzades i un ecosistema esportiu amb el suport tant de clubs històrics com de programes públics i privats d'inclusió.

Des del punt de vista econòmic, el creixement dels Jocs Paralímpics i dels campionats internacionals va impulsar inversions en accessibilitat urbana, transport adaptat i infraestructures esportives. 

A més, aquest creixement ha atret patrocinadors, fabricants especialitzats i projectes vinculats a innovació biomecànica, enginyeria mèdica i disseny industrial. 

A Espanya, el desenvolupament de programes impulsats per federacions, clubs i patrocinadors ha contribuït a ampliar la base social del bàsquet. Iniciatives vinculades al bàsquet femení, a l’esport inclusiu i a activitats de carrer mostren com el bàsquet europeu funciona també com a xarxa comunitària i eina de cohesió social.

Sens dubte, aquella disciplina nascuda entre veterans de guerra i hospitals de rehabilitació sembla molt allunyada dels pavellons plens i de les retransmissions internacionals actuals. No obstant això, la seva història va avançar sempre al costat de la del mateix bàsquet europeu.

Mentre l'Eurobasket reflectia les tensions polítiques, migracions i canvis de fronteres del continent, el bàsquet en cadira de rodes construïa l'esperit d'una Europa que es començava a replantejar què significaven realment l'esport, la inclusió i la participació pública.

Et recomanem llegir:

• Com iniciar-te en l'esport paralímpic: del formulari als programes de suport
• "M'ha explotat el cap": quan el "profe" d'esport és de l'elit paralímpica
• Creiem en el bàsquet