Eva Moral: “El meu objectiu és ser a Los Angeles i poder competir en triatló i ciclisme”

Eva Moral no és el que sembla: després d'una lesió medul·lar, es va convertir en campiona paralímpica, mare i referent de superació.

Guanyadora de bronze en els Jocs de Tòquio 2020, amb múltiples medalles en campionats europeus i mundials, ha demostrat que la resiliència i l'esforç no tenen límits.

La teva història amb el triatló havia començat ja abans de l'accident que et va canviar la vida. Com vas viure aquest canvi de practicar triatló amb un club esportiu local a enfocar-te de ple en l'esport d'elit?

Sempre m'ha agradat l'esport, però quan vaig tenir l'accident, continuar divertint-me mentre el practicava es va convertir en un objectiu. 

Em van començar a parlar del triatló paralímpic, de les bicicletes, les handbikes i les cadires d'atletisme i, una vegada que vaig sortir de l'hospital, ho vaig provar i vaig veure que m'agradava. Alguna cosa em va fer clic al cap i vaig decidir dedicar-m'hi de ple. 

En aquest moment de la meva vida, en què considerava entre cometes que ho havia perdut tot, podia lluitar per un somni.

Vaig buscar un bon entrenador, vaig buscar material per poder practicar triatló i em vaig gastar tots els diners que tenia, perquè en els inicis no hi ha cap mena de suport econòmic. Va ser una bogeria. Ho vaig apostar tot.

En quin moment et vas adonar que podies arribar molt lluny en aquesta disciplina?

Quan ja feia un o dos anys que competia a escala internacional, vaig veure que tenia possibilitats, que hi tenia facilitat. Sempre he estat molt disciplinada i vaig saber que, si continuava per aquest camí entrenant-me de valent i competint, podia arribar a dalt.

Quines qualitats diries que són indispensables en una triatleta que vulgui dedicar-se a l'esport d'elit?

Disciplina, disciplina, disciplina i disciplina. En l'esport cal ser molt disciplinat, no només en els entrenaments, sinó també descansant bé i alimentant-se bé. No hi ha excuses. La motivació pot aparèixer un dia o dos. La resta, el que hi ha és disciplina.

També compta la passió pel que fas, sobretot en triatló paralímpic, perquè desgraciadament no té els mateixos suports ni visibilitat que el triatló olímpic i hi ha vegades que és dur.

Vas tornar als Jocs Paralímpics de Tòquio, pandèmia mundial, amb un bronze a la butxaca. A París vas competir poc després de ser mare i et vas quedar a pocs segons del podi. Com et vas plantejar la preparació per a aquestes dues cites?

Tòquio 2020 van ser els meus primers Jocs. Tenia moltíssima il·lusió i molta fortalesa mental. Amb la pandèmia tot va ser força dur psicològicament, però l'Ángel, el meu entrenador, el meu marit i pare de la meva filla, em va dir que en els jocs de Tòquio comptaria moltíssim la fortalesa mental.

Hi anava sense cap mena de pretensió. Volia gaudir-los i viure'ls, i tornar-ne amb una medalla va ser un somni. Però més somni va ser després quedar-me embarassada, perquè sempre havia volgut ser mare.

És veritat que també volia ser a París i aquesta vegada el període eren tres anys i hauria estat molt complicat. Va haver-hi moments en què vaig dubtar de poder classificar-me, moments molt durs mentalment, perquè no sabia si tornaria al meu mateix nivell.

Va ser complicat perquè estava transitant per moltes emocions: l'emoció de ser mare, l'exigència de l'esport d'alt nivell, la lactància materna exclusiva... Tot allò crec que mentalment em va passar factura.

Vaig arribar a París molt fosa, no tant físicament, perquè vaig arribar a unes condicions físiques inimaginables, però sí psicològicament. 

Em vaig quedar a set segons de la medalla i a l'autobús de tornada a la Villa Olímpica vaig dir a l'Ángel: “ves preparant l'entrenament de demà perquè jo vull ser a Los Angeles”.

I aquí som. Si tot surt bé, espero poder estar en triatló i ciclisme, que és el meu objectiu d'aquest període.

De cara als jocs de Los Angeles, has declarat que t'agradaria ser la primera esportista en cadira de rodes a competir triatló i ciclisme. Com veus les teves possibilitats de tornar amb alguna medalla dels que serien els teus tercers Jocs Paralímpics?

Possibilitats de medalla, totes i cap. En triatló, si no apareix de sobte alguna esportista nova en aquests tres anys que queden, estem totes molt similars en estat de forma. En les carreres, quan no guanya una, guanya una altra, i pot passar qualsevol cosa.

El meu objectiu sempre és guanyar una medalla, però en ciclisme ho veig més complicat perquè és un esport nou per a mi. Sí que és veritat que si surt bé i el team relay —som tres esportistes amb tres handbikes— ens compaginem bé, crec que Espanya té aquí grans possibilitats.

Quines són les pròximes cites que estàs preparant? Quins objectius t'has marcat per a aquesta temporada?

Aquest any el campionat d'Europa i campionat del món de triatló són a Espanya. També aniré a dues sèries mundials que hi ha a Alemanya. En ciclisme, vull estar present en algunes copes i poder-me classificar per al campionat del món.

Aquest any podrem veure el teu debut com a actriu en la pel·lícula Todos los colores, en què interpretes un personatge que es converteix en un referent per a una adolescent. Com et veus tu en la vida real en el paper de referent per a noies que es plantegen dedicar-se a l'esport? Què els aconsellaries des de la teva experiència?

Doncs tant de bo sigui referent, perquè hi ha poques noies en aquest esport i continuem lluitant, però és molt difícil, molt complicat i crec que tenim encara molts tabús, i una de les coses que m'agraden molt de la pel·lícula és que se'n trenquen molts.

Es parla de coses de les quals sembla que no es pot parlar o que són temes delicats. Es tracta amb tota la normalitat del món. Tant de bo, en la vida en general, una nena o una adolescent que estigui en cadira de rodes vegi totes les possibilitats que té en la vida, tant passant per l'esport com qualsevol altre somni que tingui en ment, que no l'aturi el fet d'estar en una cadira de rodes.

A les nenes i adolescents que es vulguin dedicar a això els diria que gaudeixin del camí, que s'entrenin molt i que s'envoltin de bona gent que no els enganyin, perquè moltes vegades carreguem d'esperances la gent d'una manera que no és real.

—

Et recomanem llegir:

• Esport sense límits
• La nostra pròxima estrella