El món que ens espera el 2050 amb menys naixements i més longevitat

Resulta imprescindible explorar com l'economia, el sistema de benestar i l'estalvi privat poden adaptar-se a la nova realitat poblacional

Vivim cada vegada més anys i, el que encara és més rellevant, amb millor salut. Aquesta és, sens dubte, una excel·lent notícia per a tothom. Això no obstant, aquesta longevitat, combinada amb una natalitat persistentment baixa, reconfigura l'estructura demogràfica de les nostres societats. Aquest canvi demogràfic exigeix una transformació profunda en com ens organitzem que va molt més enllà de l'ús necessari, però insuficient, de palanques poblacionals com la immigració o la natalitat. El dossier especial sobre demografia de CaixaBank Research aborda la dimensió demogràfica d'aquest desafiament per analitzar després com aquesta transició impactarà en tres àmbits clau: la macroeconomia, les finances públiques i l'estalvi i els tipus d'interès.

Per entendre la magnitud del canvi demogràfic que s'acosta, convé observar amb més detall les tendències que estan donant forma a aquesta nova realitat. Les taxes de fertilitat disminueixen a tot el món i ja se situen als EUA, la Xina i a la major part dels països europeus per sota del nivell de reemplaçament poblacional. Aquest llindar, estimat en 2,1 fills per dona, és el que permetria mantenir la dimensió constant de la població sense fluxos migratoris.

En el cas d'Espanya, la taxa de fertilitat ja està molt per sota d'aquest llindar des de fa més de 40 anys: va assolir un mínim d'1,1 fills per dona a la dècada dels noranta, i es preveu que se situï en nivells molt baixos en els propers 25 anys (1,3 fills per dona). Al mateix temps, l'esperança de vida en néixer ha augmentat en aproximadament set anys a nivell global entre el 2000 i el 2025 fins als 74 anys, i en 5 anys en el cas d'Espanya fins als 84 anys. Només la pandèmia de la COVID-19 va provocar un retrocés temporal, amb una caiguda de fins a dos anys en alguns països, del qual ja s'ha recuperat.

Esperança de vida amb bona salut

Aquesta millora s'espera que continuï, amb un increment addicional de tres anys més entre el 2025 i el 2050, tant a nivell global com a Espanya. Així, el 2050, la població mundial serà més longeva i envellida, però també gaudirà de millor salut, ja que es preveu que la major part de l'augment de l'esperança de vida serà amb bona salut. De fet, entre el 2000 i el 2021, el 70% de les millores en l'esperança de vida als 60 anys ja es van correspondre a millores en esperança de vida saludable, definida per l'OMS com aquells sense malalties ni lesions importants. No obstant això, l'envelliment poblacional també implicarà un increment en la prevalença de malalties cròniques i situacions de dependència, la qual cosa es traduirà en un augment de la càrrega total de malaltia a nivell global.

Aquest canvi demogràfic es tradueix en una disminució progressiva de la taxa anual de creixement de la població mundial. Aquest fenomen és especialment evident als països europeus o a la Xina, on el creixement poblacional s'ha estancat i fins i tot ha començat a retrocedir. A Espanya, les recents onades migratòries han alleujat momentàniament aquesta situació, però no podran revertir per si soles la tendència d'un més baix creixement secular de la població observat en tots els països europeus.

Com a resultat, l'estructura demogràfica global s'està transformant profundament i cada vegada dista més d’assemblar-se a una piràmide amb una base ampla formada per joves i un cim més estret de les persones grans. En el seu lloc, l'estructura poblacional adopta una forma més semblant a un obelisc, amb una base estreta deguda a la baixa natalitat i una part superior que es va engrandint com a resultat de la més gran esperança de vida.

La “trampa demogràfica”

Aquest canvi de silueta reflecteix una transformació que requerirà canvis profunds en un sistema social basat essencialment en què les generacions que treballen financen les jubilades. A Espanya, la cohort de 67 anys que entra en la jubilació és des del 2020 més nombrosa que la cohort de 25 anys que entra de ple en el mercat laboral. Aquesta “trampa demogràfica” en la qual no es renoven les generacions s'accentuarà en els propers anys. De fet, la proporció de població més gran de 65 anys entre la població de 25 a 64 anys, coneguda com la ràtio de dependència, se situa actualment en el 36% a Espanya, la qual cosa significa que per cada persona de més de 65 anys hi ha 2,6 persones en edat de treballar. Aquesta ràtio de dependència augmentarà de manera marcada fins a arribar al 61% el 2050, la qual cosa equival a que per cada jubilat només hi haurà 1,6 persones en edat de treballar.

En aquest context d'envelliment i estancament poblacional, la natalitat seria una primera palanca demogràfica per contrarestar l'envelliment poblacional. La realitat de les últimes dècades i les previsions per als propers no conviden a l'optimisme respecte a aquesta palanca. Les polítiques públiques que redueixin el cost de tenir fills poden ajudar a fomentar la natalitat, però en general tenen un impacte molt limitat i, com afirma l'OCDE en el seu últim Employment Outlook, ni les millors polítiques conegudes portarien la taxa de fertilitat al nivell de reemplaçament. La natalitat, així mateix, només començaria a impactar en un horitzó més enllà del 2050, ja que no canviarà la realitat demogràfica de la població en edat de treballar per als propers 25 anys.

Així doncs, la immigració es presenta com la palanca demogràfica inevitable per contrarestar el declivi poblacional, encara que només parcialment. Entre el 2022 i el 2024, en un context de rebot de fluxos migratoris post-COVID, gairebé 1,2 milions d'immigrants van entrar a Espanya.

Les previsions de fluxos migratoris de l'INE per als propers anys són igualment significatives, amb entrades netes d'aproximadament 375.000 a l'any fins al 2053, encara que les previsions demogràfiques de fluxos migratoris són les més subjectes a incertesa. I, això no obstant, els fluxos migratoris necessaris per mantenir la ràtio de dependència actual se situarien al voltant d'un milió d'immigrants a l'any de manera sostinguda durant tres dècades.

Adaptació dels serveis públics

Sembla molt complicat rebre fluxos gairebé tres vegades superiors als previstos i al mateix temps oferir a la població resultant uns serveis públics adaptats perquè no se saturin, en sanitat, infraestructures, etc. A més, la immigració és un tema delicat, ja que afecta aspectes socials, econòmics i culturals i, de vegades, la percepció pública pot estar distorsionada. Per exemple, 7 de cada 10 ciutadans europeus sobreestima la proporció de població nascuda a l'estranger al seu país. El 2024, el 13,9% de la població de la Unió Europea havia nascut a l'estranger, una xifra que a Espanya arribava al 18,2%.

Malgrat alguns prejudicis, a la major part dels països europeus la ciutadania té una visió positiva de l'impacte econòmic de la immigració. A Espanya i a Portugal, el 47% de la població té una visió positiva de la immigració, el 40% una visió neutral i només el 13% la té negativa. Amb tot, en alguns països com Itàlia, les opinions tendeixen a ser més negatives (24% a favor vs. 34% en contra, amb un 40% neutral).

Atès que ni la immigració ni un repunt de la natalitat semblen, per si sols, ser capaços de revertir aquesta transformació demogràfica, resulta imprescindible explorar com l'economia, el sistema de benestar i l'estalvi privat poden adaptar-se a aquesta nova realitat poblacional.