REPTE 19: Acompanyar els Inconformistes de l'Esport fins a la meta

Com ha canviat l’esport paralímpic al llarg dels anys? Els testimoniatges de José Manuel Ruiz, esportista paralímpic de tennis de taula i abanderat dels Jocs Paralímpics de Rio 2016, i Sara Revuelta, jugadora de la selecció espanyola de basquet en cadira de rodes, tots dos inconformistes de l’esport que representen dues generacions diferents, ens ajudaran a descobrir-ho.

Juntament amb els nostres esportistes, repassem l’evolució de l’esport paralímpic des de fa uns anys fins al moment actual, parant especial atenció als èxits aconseguits pel que fa a la igualtat i als reptes que encara queden pendents i en què continuarem treballant junts. Perquè a CaixaBank els volem acompanyar fins a la meta, a l’esport i a la vida.

José Manuel, aviat et convertiràs en el primer esportista paralímpic masculí d’anar a set Jocs Paralímpics. Com ha canviat aquesta competició des dels teus primers jocs a Atlanta 96?

J.M. RUIZ: Ha canviat moltíssim. Per a mi, per a un adolescent amb tot just 18 anys, poder anar als primers Jocs Paralímpics… Amb prou feines feia 5 anys que practicava el tennis de taula, tot va passar tan de pressa que… Jo ho he dit sempre: quan vaig arribar a Atlanta per a mi va ser com si a un nen de 5 o 6 anys el portes a Disneyland. I és cert que després, amb el pas dels anys i després d’haver anat a altres seus i altres Jocs Olímpics, te n’adones realment i tens la visió de poder comparar.

Sobretot en les facilitats i fer-li fàcil la competició i la vida a l’esportista.

Expliqueu-nos, José Manuel, Sara, com han millorat els ajuts a l’esport paralímpic des que vau començar?

SARA REVUELTA: Jo recordo, quan vaig entrar a la selecció, que es feien concentracions a casa del seleccionador; és a dir, com que no hi ha diners, ens concentrem a l’hospital nacional de paraplègics i entrenem allà perquè ens surt de franc i ens quedem tots a dormir a casa de l’entrenador com podem perquè no hi ha diners per agafar un hotel o llogar una pista en condicions.

Ara mateix amb les beques ADOP se’ns dona molt suport als esportistes perquè també tinguem un suport econòmic darrere, perquè hi gastes moltes hores del teu temps i tampoc no pots tenir una feina a jornada completa per poder compatibilitzar-ho.

J.M. RUIZ:Encara no se’ns tracta igual que als esportistes olímpics al nostre país, però és veritat que s’estan fent passos cap a un reconeixement ple i també cap a la integració pel que fa a beques i premis econòmics per les medalles.

I digues, José Manuel, creus que és més fàcil ser esportista paralímpic per a les noves generacions?

J.M. RUIZ: Cada temps i cada generació han tingut unes particularitats.

Cadascú té unes dificultats i ells també deuen tenir, de segur, moltes més obligacions i els entrenaments deuen ser molt més estrictes que quan jo entrenava.

El que hem de tenir en comú és donar el 100 % en les circumstàncies en què estem i lluitar per l’objectiu, que és sempre l’excel·lència esportiva i aconseguir medalles.

Quins han estat els grans canvis per a la vostra generació?

J.M. RUIZ: Sobretot ha estat la creació del Pla ADOP, la creació d’aquest pla d’ajuda per a l’esport paralímpic en què una sèrie d’institucions i d’administracions, mitjançant el Comitè Paralímpic, van decidir crear aquest sistema de suport. I per descomptat, les nostres empreses, que se senten identificades amb els valors que representem en el dia a dia els esportistes paralímpics i decideixen apostar per nosaltres, pels nostres valors.

Sense ells i sense tota l’aportació que fan, això seria pràcticament impossible. També ha estat molt important la integració de molts esportistes paralímpics en centres d’alt rendiment o en centres de tecnificació.

SARA REVUELTA: Sense haver conegut les generacions anteriors, jo crec que són el diners, el nivell econòmic que ha anat augmentat, tant pel que fa a l’Estat com als patrocinadors i fins i tot les federacions.

Antigament jo recordo que, en bàsquet en cadira de rodes, es jugava amb cadires de carrer que no tenien antibolcatge, no tenien cingles, pesaven moltíssim… Ara les cadires són molt més lleugeres, de manera que et pots moure millor. Hi ha molts més diners i els equips et poden comprar la cadira a tu, no l’has d’adquirir tu. Això les generacions anteriors no ho tenien i és un gran avenç.

Com han contribuït les empreses privades i els patrocinis com el de CaixaBank a aquest canvi?

SARA REVUELTA: Jo crec que qualsevol patrocini o suport que pugui donar una empresa a qualsevol esport paralímpic, equip o esportista paralímpic de manera individual és molt important. Sense el suport que tenim, per exemple, al Comitè Paralímpic de tots els nostres patrocinadors, no hi hauria tants diners per poder pagar les beques ADOP o per poder dur-nos uns dies abans als jocs per adaptar-nos al clima.

J.M. RUIZ: La seva aportació ha estat i és fonamental. Sense ells, tot aquest camí i aquesta preparació que hem de fer, si no impossible, seria molt més difícil. Molts esportistes encara han de compatibilitzar la vida professional amb l’esportiva.

Sé l’esforç que han fet tant el Comitè Paralímpic com les empreses per mantenir aquests ajuts i prorrogar-los un any fins a l’ajornament dels jocs de Tòquio, fins a l’agost del 2021, i sens dubte això ens aportarà tranquil·litat per poder afrontar i preparar de la millor manera possible aquests jocs i tornar a obtenir uns resultats molt importants per al país.

Malgrat els esforços d’alguns patrocinadors com CaixaBank, que intenten donar visibilitat a les vostres històries i èxits esportius, creieu que l’esport paralímpic encara té poca visibilitat en la societat?

SARA REVUELTA: Crec que hem avançat molt respecte dels últims anys. Ja es nota. Es va notar molt, per exemple, la progressió que hi va haver de Londres 2012 a Rio 2016 i com els Jocs Paralímpics ja es van començar a emetre per la televisió, quan els de Londres amb prou feines s’hi havien pogut veure —i si parlem de Pequín, moltíssim menys—, però crec que encara molt per fer, crec que encara es continuen gastant moltíssims més diners per fer visible l’esport olímpic i no tant l’esport paralímpic.

Què creieu que podria ajudar a millorar el futur de l’esport paralímpic?

J.M. RUIZ: …sens dubte anar pels centres educatius conscienciant de la importància i la repercussió que té el moviment paralímpic. Associacions, hospitals, centres de rehabilitació… Anar conscienciant i anar mostrant de què som capaços els esportistes paralímpics.

SARA REVUELTA: Jo és que soc molt positiva. Crec que hem millorat molt en poquets anys, crec que de cara a Tòquio l’any que ve millorarem encara molt més. Es donarà encara molta més visibilitat, en l’àmbit nacional i internacional, a aquests jocs i jo crec que, de mica en mica, aconseguirem més patrocinadors, més ajuts econòmics… I encara més canvi en la mentalitat de la societat a l’hora d’acceptar l’esport paralímpic com qualsevol altre esport, un esport olímpic.