Quan el rem és herència, orgull i vida

Són poc més de les 9 del matí d’un diumenge d’estiu i Castro Urdiales es desperta lentament. La localitat càntabra ha estat gaudint d’un cap de setmana de festes i, tot i que el sol comença a fer-se fort des del punt més alt, la cadència matinal encara no és l’habitual entre els habitants de Castro. De lluny, però, comencen a veure’s grups de persones de totes les edats amb samarretes i banderes. Alguns van de groc; altres de blau mariner; n’hi ha que van de verd; i fins i tot hi ha tons roses, marrons i vermells. Una serp multicolor que, a poc a poc, tenyeix els carrers de la localitat mentre es dirigeix cap al moll de Don Luis. Malgrat la clara diferència cromàtica, tots tenen un denominador comú: el rem de traineres.

Una disciplina que no és només esport. És història, identitat i passió. Les traineres, aquestes embarcacions allargades i acolorides que solquen les aigües del Cantàbric i de l’Atlàntic, són molt més que simples bots. Són hereves d’una tradició centenària que encara avui navega amb força en cada palada. Nascudes de la necessitat, les traineres eren utilitzades antigament pels baleners per arribar abans que ningú a les llotges amb la captura. La rapidesa era supervivència. El primer que arribava era qui obtenia el millor preu pel gènere. Això va evolucionar fins que es van gestar les primeres “regates” en forma de desafiaments entre pobles. Amb el pas del temps, aquella competència es va convertir en esport, però mai va perdre el seu esperit: l’esforç col·lectiu, l’orgull local, el treball en equip, la lluita contra el mar i contra un mateix.

Avui dia tot ha evolucionat. L’ACT (Associació de Clubs de Traineres) comença a navegar l’any 2002 replicant el model de l’ACB (Associació de Clubs de Bàsquet). Una associació formada per 12 clubs socis que, alhora, són els que conformen la lliga masculina de traineres, la Eusko Label Liga, i que durant 20 jornades lluiten pel trofeu més preuat: la Corona CaixaBank. Aquesta competició privada es desenvolupa tots els dissabtes i diumenges dels mesos de juliol, agost i setembre. En ella es posen en joc fins a 20 banderes per les quals competeixen actualment traineres gallegues, càntabres i basques. I és que en les traineres la tradició marca que el guanyador s’endugui una bandera en lloc d’una copa, com passa en la resta d’esports. Igual que en altres disciplines, hi ha un sistema d’ascensos i descensos en les categories de plata i bronze, en les quals estan repartides embarcacions del País Basc, Cantàbria, Astúries i Galícia.

Un altre moment important va arribar el 2009. Un any en què va desembarcar la primera lliga femenina de traineres, la Liga Euskotren, organitzada també per l’ACT. I que en aquests més de 15 anys ha multiplicat exponencialment la pràctica del rem de traineres entre les atletes.

"No només competeixen per una bandera, competeixen per alguna cosa molt més profunda: la història del seu municipi i de la seva gent"

Borja Rodrigo President - ACT

“M’agrada que es denomini atletes a les remeres i remers”, apunta Borja Rodrigo, president de l’ACT des del 2017, i que és un dels primers en arribar a les immediacions de la zona d’embarcament a Castro Urdiales. “Aquests atletes, que la gran majoria no es dediquen al rem de manera professional, tenen una exigència pel que fa a la preparació equiparable a qualsevol esportista d’elit”, explica Rodrigo mentre saluda un dels equips que en qüestió de minuts embarcarà en la seva trainera. En aquesta preparació destaquen els sis entrenaments setmanals durant 11 mesos a l’any als quals se sotmeten. Entrenaments que impliquen sortir a remar al mar amb pluja, fred, calor, vent… I tot això per a què? “Jo diria que no només competeixen per una bandera, competeixen per alguna cosa molt més profunda: la història del seu municipi i de la seva gent”, sentencia.

Avança el matí i, mentre les traineres femenines ja són totes a l’aigua, les masculines apuren al paddock els últims retocs. Cada embarcació, formada per 13 remers i un patró —l’encarregat de marcar el rumb amb el rem llarg i donar les indicacions— té un pes total que ronda els 200 quilos. Són embarcacions fetes de fibra, igual que els rems. Un material que va arraconar la fusta a partir dels anys 2000.

Mentre els remers acaben l’escalfament a terra, l’organització col·loca a les embarcacions les càmeres on board i els micròfons que oferiran una immersió total al telespectador en la retransmissió en directe que fan tant ETB com TVG de cada regata. “Avui dia es combinen imatges de dron, de càmeres on board, de la càmera del catamarà, de les càmeres de terra i el so de la pròpia trainera. Fins i tot les indicacions que va donant l’entrenador pel pinganillo al patró en temps real. Un caramel per al públic, que cada any viu aquest esport amb més informació i angles que l’anterior, i tot gràcies a una producció televisiva treballada amb cura que comença a ser imbatible”, explica Rodrigo mentre assenyala un dels drons que formen part de la producció audiovisual.

Els quatre carrils que componen el camp de regates ja estan a punt per rebre les traineres. Les seves balises, fondejades uns dies abans mitjançant topògraf i controlades en temps real, marquen els límits del camp on les traineres hauran de maniobrar amb girs de 180º. En el cas de les traineres masculines, hauran de maniobrar tres vegades, cobrint en quatre trams tres milles nàutiques. Les femenines, en canvi, maniobraran una vegada cobrint dos trams i una milla i mitja.

Les gairebé 100 persones que formen part de l’organització ja són als seus llocs. I els semàfors que donen la sortida també estan preparats. “Això és una novetat que vam introduir fa uns anys. Fins aleshores, la sortida es feia amb una banderada. Ara ho fem així perquè la igualtat és tal que, igual que s’automatitza l’arribada amb el vídeo finish, calia fer el mateix amb la sortida per afinar al màxim el temps real de cada trainera”, apunta Rodrigo.

El semàfor es posa verd i el moll comença a rugir amb els milers d’aficionats que s’han acostat a gaudir de la Bandera CaixaBank. Perquè veure una regata de traineres és una experiència que sobrecull. El silenci al mar es trenca amb el crit del patró, l’aigua es talla amb precisió mil·limètrica a la proa, i cada remer es fon amb l’altre en una palada comuna. No hi ha individualitats. I és que la lliga no és només un campionat. És un testimoni de lluita, d’arrels profundes i d’orgull pel que és propi. En cada bandera onejant a l’espigó, en cada aplaudiment des de la riba, en cada gest en arribar a les balises d’arribada, es sent que aquest esport és herència, orgull i vida.

CaixaBank, 15 anys navegant amb les traineres

La relació de CaixaBank amb la lliga de traineres es remunta al 2013 i, després de la renovació recent amb l’ACT per quatre temporades més, portarà l’entitat financera a remar al costat de la màxima competició de rem durant 15 anys. Un acord, el de les traineres, que és un dels més longeus que CaixaBank té al territori.

Així, entre altres punts, aquest acord permetrà que l’estrella de CaixaBank continuï lluïnt al mallot de les líders de la Liga Euskotren fins al 2028. A la Eusko Label Liga, per la seva banda, donarà nom al guardó del Millor Patró CaixaBank. El preuat trofeu de la competició masculina, la Corona CaixaBank, continuarà sent l’objectiu de les 12 tripulacions. A més, Castro Urdiales ha estat testimoni un any més de la Bandera CaixaBank, sent aquesta l’única cita de l’any en què l’elit de les traineres visita aigües càntabres.