Del túnel a la gespa: el record que mai oblidaran

La mà d’en Hugo amb prou feines arribava a tancar-se del tot sobre la del jugador. L’estrenyia amb força mentre intentava acompassar els seus passos al ritme lent amb què els futbolistes abandonaven el túnel. 

Al seu voltant, el soroll era eixordador: veus, bufandes al vent, un tifo desplegat a la graderia i un estadi sencer esperant el xiulet inicial. Però ell només mirava cap amunt. Cap a aquell futbolista que havia vist tantes vegades per televisió i que ara li somreia just abans de trepitjar la gespa.

A pocs metres, la Martina intentava contenir els nervis mentre repassava les instruccions dels coordinadors. “Camina a poc a poc, no deixis anar la mà i gaudeix”, repetien una vegada i una altra mentre els petits esperaven el seu torn amb una barreja difícil de definir entre emoció i vertigen. 

Ni la calamarsa ni la pluja que havia caigut sobre l’estadi havien aconseguit aturar res. Per a ells era igual amb quin equip els tocava sortir. El més important era trepitjar el camp.

Darrere d’aquesta escena, aparentment breu i protocol·lària, hi ha setmanes d’il·lusió acumulada. El programa Escort Kids, impulsat juntament amb CaixaBank, permet als infants viure des de dins un dels rituals més especials del futbol: acompanyar els 22 protagonistes en l’instant previ al partit.

Molt més que uns minuts sobre la gespa

Però el que passa va molt més enllà d’una simple sortida al terreny de joc. Es tracta d’escoltar com batega un estadi segons abans de començar. De travessar el túnel entre càmeres, focus i càntics. De sentir el rugit de la graderia des de dins i descobrir que alguns records comencen molt abans del xiulet inicial.

Molts pares observen l’escena des de la graderia intentant immortalitzar el moment amb el mòbil, tot i que gairebé mai aconsegueixen captar allò essencial: l’expressió amb què els seus fills trepitgen la gespa per primera vegada. Incredulitat, orgull, felicitat pura. Un instant que roman durant anys.

La iniciativa ha convertit aquests minuts previs al partit en una experiència propera i emocional per a desenes de famílies burgaleses. També per als jugadors, acostumats a la pressió competitiva, que troben en aquelles petites mans tremoloses una manera diferent d’afrontar el partit.

Quan el futbol torna a semblar un joc

Els empleats blanc-i-negres viuen cada jornada des d’una perspectiva privilegiada. Són els qui col·loquen els infants, tranquil·litzen els més tímids i escolten preguntes precipitades sobre botes, gols o celebracions. I els qui acaben contagiats per una emoció difícil de fingir.

Perquè, en un futbol cada vegada més ràpid i professionalitzat, hi ha moments que recorden per què aquest esport continua sent, abans que res, una història d’infància.

Quan l’àrbitre assenyala l’inici i els petits abandonen el terreny de joc, el partit comença per a tothom. Per a ells, però, alguna cosa irrepetible ja ha passat.

Aquella nit probablement oblidaran el resultat. El que no oblidaran mai és com sonava l’estadi quan es van obrir les portes del túnel i van caminar cap al centre del camp de la mà dels seus ídols.

Un record que perdura

Per a molts infants, caminar al costat dels seus ídols abans del partit significa complir un somni que conservaran tota la vida. L’experiència transforma uns segons sobre la gespa en una memòria emocional vinculada al futbol, la infància i la il·lusió compartida en família.

Et recomanem llegir:

• Què passa amb el patrimoni d'un futbolista quan es retira?
• Quan l’esport uneix el que el mar acaricia 
• El dia en què tothom va jugar a casa