Quan l’esport uneix el que el mar acaricia

La tarda a Donostia sempre arriba a poc a poc, com si el mar volgués entretenir-se una mica més en la seva conversa amb la ciutat. Cap a les sis de la tarda, el cel es tenyeix de fosc i és l’hora en què la ciutat canvia de ritme.

Els corredors —els de sempre i els ocasionals— apareixen entre el murmuri de les onades. Avui, però, no és una tarda qualsevol. Avui, trenta persones esperen un campió.

CaixaBank organitza una nova edició de la seva Social Run, una cita que uneix esport, comunitat i benestar. L’amfitrió de luxe és Reyes Estévez, un dels grans noms de l’atletisme espanyol, un home que va fer del 1.500 el seu terreny de joc, del patiment una forma d’art, i de la humilitat la seva millor medalla.

Esport i comunitat

Les cadires estan disposades, sense distància entre públic i protagonista. No hi ha tarima ni faristol: només una pantalla. Estévez entra somrient, saludant un a un, amb la senzillesa de qui ha corregut en estadis plens i ara prefereix les converses properes.

Parla sense grandiloqüència. Explica que va començar a córrer als nou anys a Cornellà, que els primers trofeus van arribar quan l’atletisme encara era un joc. Parla també del vertigen de ser medallista mundial, dels entrenaments impossibles, de les caigudes i les tornades.

Però sobretot, parla del plaer de seguir corrent quan ja no hi ha cronòmetre pel mig. “Córrer bé no és córrer més ràpid. És entendre què et mou, per què surts al carrer quan podries quedar-te a casa. La resta és tècnica i paciència”, explica Reyes Estévez. Els assistents escolten gairebé hipnotitzats. Alguns assenteixen; altres prenen notes mentals, com si aquelles paraules els servissin demà en la seva rutina.

Quan un dels assistents pregunta per la seva motivació actual, Estévez somriu. “Jo no corro per guanyar. Corro per connectar. Amb la gent, amb els llocs, amb mi mateix. I avui, si us sembla, farem justament això”, explica. Un murmuri recorre la sala: la xerrada ha acabat, però el missatge tot just comença a prendre forma. A fora, el mar espera.

Activitat física a Donostia: la pista perfecta

El grup surt del centre de Wealth Management amb les samarretes blaves de la Social Run. L’aire fa olor de sal i de tarda neta. El pla: un recorregut suau pel Passeig de La Concha i el Passeig Nou, amb una parada simbòlica al Peine del Viento. Un entrenament compartit, més emocional que competitiu.

Estévez es col·loca al mig del grup. Marca el pas, però sense imposar-se. Mira al seu voltant, corregeix postures, llança consells breus: “Maluc alt, braços solts… Respira pel nas, sent el terra.” La tècnica es barreja amb la complicitat. Ningú sembla voler avançar-se; tots busquen el seu ritme, el de la conversa.

Les gavines volen baix, i les onades colpegen amb força el mur del passeig. Molts dels runners que tenyeixen de color el Passeig de La Concha observen al pas de la marea blava. En un tram al costat del port, una corredora s’atreveix a preguntar. “Què se sent quan sona el teu nom en un estadi ple?”.

Estévez riu i respon sense mirar enrere. “El mateix que ara, només que amb més soroll. El cos no distingeix entre un mundial i una tarda bonica a Donostia”. Riuen tots. El grup avança en silenci després, com si aquella frase necessités espai per assentar-se.

Al Passeig Nou, el vent bufa fort, però ningú s’atura. Les cames comencen a pesar, les respiracions es tornen més sonores, i el grup s’allarga lleugerament. Reyes baixa una mica el ritme i espera els últims. “Això també és córrer bé: saber esperar”, apunta l’atleta. Amb els fanals a ple rendiment, el pilot avança ja com una taca blava que serpenteja entre el murmuri del mar i el trànsit.

El grup de runners i l’atleta posant al Peine del Viento

Ver vídeo

El grup arriba al Peine del Viento mentre les onades aixequen escuma contra les escultures de Chillida, i l’escena té un aire de cerimònia. Ningú treu el mòbil encara. Hi ha un silenci breu, reverent, que ho diu tot.

Estévez s’acosta als participants un a un, dona la mà, reparteix somriures i consells. En aquell instant, algú trenca el silenci amb un aplaudiment, i la resta el segueix. No hi ha podi, ni cronòmetre, ni temps oficials, però la sensació de triomf és unànime.

Més enllà del running: comunitat, benestar i salut

La Social Run de CaixaBank no és només una activitat esportiva: és un recordatori que l’esport pot ser comunitat, que les marques personals no sempre es mesuren en segons, sinó en històries compartides.

En temps en què el running sembla obsessionat amb la velocitat i la mètrica, aquesta experiència ofereix un respir: un retorn a l’origen. A la conversa, al pas comú, a l’emoció de veure el mar mentre els peus dibuixen el seu propi ritme.

“He guanyat moltes medalles, però les millors curses són aquestes, les que no es corren per guanyar, sinó per sentir que seguim vius”, explica Estévez. De tornada al centre de Wealth Management de la capital guipuscoana, els participants gaudeixen d’un merescut refrigeri i alguns ja pregunten per la pròxima social run.

El cel, ja completament fosc, reflecteix a l’aigua la silueta de la ciutat. Donostia queda en calma, com si també hagués corregut. I en aquell instant, mentre les passes es dissolen entre el murmuri de les onades, queda una certesa: la meta no és al final del camí, sinó a cada gambada compartida.