Mercats de carboni: quan emetre CO₂ té preu

Durant anys, parlar d'emissions de carboni va ser gairebé un exercici teòric, reservat a cimeres internacionals i compromisos llunyans. Avui té preu, mercat i regles pròpies. I, com succeeix amb qualsevol actiu, el seu valor depèn de l'oferta, la demanda i, sobretot, de l'ambició política i climàtica de cada país.

Els mercats regulats del carboni mouen centenars de milers de milions d'euros a l'any i s'ha convertit en una de les eines clau —tot i que no exempta de controvèrsia— per combatre el canvi climàtic. Dins d'aquest ecosistema conviuen dos grans universos: els mercats obligatoris o regulats, impulsats per la llei, i els mercats voluntaris, nascuts de la iniciativa empresarial i financera.

El cor regulat: emetre costa diners

El principal exemple de mercat obligatori és el Sistema Europeu de Comerç d'Emissions (EU ETS), en funcionament des del 2005. La seva lògica és senzilla: la Unió Europea fixa un límit màxim d'emissions per a sectors intensius en carboni —energia, indústria pesant, aviació— i reparteix o subhasta drets per emetre. Cada dret equival a una tona de CO₂ equivalent (CO2e). Aquest límit màxim d'emissions permeses va reduint-se any rere any.

Les empreses que superen la seva quota han de comprar drets addicionals; les que emeten per sota dels drets assignats poden vendre els excedents. El resultat és un mercat amb preus dinàmics que, en els últims anys, ha assolit màxims històrics propers als 100 euros per tona al mercat europeu. No és una xifra menor: encareix produir de forma contaminant i empeny a invertir en tecnologies més netes.

Aquests mercats regulats garanteixen el compliment legal dels objectius climàtics i aporten un senyal de preu clar. Però també tenen límits: només cobreixen determinats sectors i geografies, i no canalitzen directament finançament cap a projectes concrets de reducció o absorció de carboni.

El món voluntari: compensar per anar més enllà

Aquí entra en joc el mercat voluntari de carboni. A diferència del sistema regulat, aquí no hi ha obligació legal. Empreses, institucions i fins i tot particulars compren crèdits de carboni per compensar emissions que no estan cobertes per la normativa o per avançar cap a la neutralitat climàtica.

Cada crèdit representa una tona de CO₂e absorbida, evitada o reduïda gràcies a un projecte concret: reforestació, energies renovables, eficiència energètica o tecnologies de captura. Aquests projectes estan certificats per estàndards internacionals independents, com Verra o Gold Standard.

El preu es mou en un rang molt ampli, que pot anar des d'uns pocs dòlars fins a uns quants centenars depenent de la tecnologia, integritat o localització dels projectes.

Plataformes digitals: la borsa del carboni

En l'última dècada, el mercat voluntari ha viscut una transformació clau: la digitalització. Han sorgit plataformes online que funcionen com a autèntics mercats electrònics, connectant desenvolupadors de projectes amb compradors globals.

Algunes operen com a borses climàtiques, amb contractes estandarditzats i elevada liquiditat; d'altres com marketplaces que permeten triar projecte, país o impacte social. Tecnologies com blockchain s'estan explorant per millorar la traçabilitat, evitar fraus i assegurar que cada crèdit es retiri definitivament del sistema després de la seva compra.

Aquest model ha contribuït a millorar l'accés i la transparència: avui una multinacional, una pime o fins i tot un consumidor poden compensar emissions amb pocs clics.

La banca entra en escena

L'avanç del carboni com a actiu ha atret també la banca. Entitats financeres actuen ja com a intermediàries, estructuradores d’operacions i proveïdores d’infraestructures per donar seguretat i escala al mercat.

A Espanya, per exemple, CaixaBank, a través de la seva divisió CIB, ha llançat una plataforma de compravenda de crèdits de carboni dissenyada per facilitar a clients corporatius i empreses la compensació voluntària de les seves emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle. L'eina permet adquirir i vendre crèdits de forma senzilla, segura i transparent, amb el suport de l'entitat com a punt central de coordinació i intermediació, que s'encarrega de la identificació dels crèdits, la relació amb les diferents contraparts del mercat i l'execució operativa de les transaccions. 

Solució temporal o definitiva?

Els mercats de carboni no estan exempts d'ombres. La qualitat d'alguns crèdits, la volatilitat de preus o el risc que es converteixin en un simple mecanisme de greenwashing segueixen sobre la taula. Els experts coincideixen que el primer que han de fer les companyies és reduir per després compensar el que no sigui possible reduir.

Els mercats de carboni, ben dissenyats i supervisats, canalitzen capital privat cap a projectes climàtics que, d'una altra manera, no trobarien finançament. En un context d'urgència climàtica i recursos públics limitats, aquesta funció resulta difícil d'ignorar.

El carboni ja té preu. La gran pregunta és com el mercat pot assignar-lo de forma justa, transparent i prou ambiciosa com per a accelerar, de veritat, el camí cap a la transició energètica i financera.

Et recomanem llegir:

• CaixaBank llança una plataforma de compravenda de crèdits de carboni per facilitar als clients la compensació de les seves emissions
• Crèdits de carboni: així funciona el mercat de compensació d'emissions
• Què és i com funciona la captura de carboni