Duda: l’entrenador que uneix el que separa una muntanya

Fa uns dies, a l’Aula de Cultura del Palau Pedreño de Cartagena, es van reunir els equips de CaixaBank de diversos punts de la Regió de Múrcia. No era un vestidor, tampoc un despatx.

Era un escenari diferent on, de sobte, va aparèixer un home que porta més de dues dècades interpretant els silencis i els sons del futbol sala. Eduardo São Thiago Lentz, tot i que ningú el crida així. Per a tothom és simplement Duda, i aquesta paraula, curta i rotunda, basta per evocar respecte.

En aquesta terra hi ha un port que és una cosa més que una carretera que es retorça entre corbes. El Port de la Cadena és frontera i passadís, unió i distància. A un costat, Múrcia; a l’altre, Cartagena. Dues ciutats que es miren com germanes que discuteixen per tot i, tanmateix, no saben viure separades. Rivalitats esportives, comparacions inevitables, orgull que de vegades pesa com pedres.

I enmig d’aquest paisatge d’equilibris i recels apareix Duda, capaç d’una cosa gairebé impossible: ser estimat als dos costats, abraçat per dues aficions que rarament aplaudeixen el mateix.

Un rara avis del futbol sala

I és que Duda és un rara avis en un mapa esportiu que sol dividir més que unir. Una de les grans llegendes d’ElPozo Múrcia F.S., club al qual va donar títols primer com a jugador i després com a entrenador durant gairebé dues dècades.

Allà va forjar el seu prestigi, la seva manera d’entendre el joc i la vida. Avui, però, dirigeix el Jimbee Cartagena F.S., el rival veí, al qual ha portat a conquerir títols històrics i a somiar en gran.

Pocs poden presumir d’haver deixat empremta en els dos equips que simbolitzen la rivalitat més intensa de la Regió. A Múrcia i a Cartagena, el seu nom no desperta rivalitats, sinó admiració. És un fil invisible que cus amb respecte allò que tantes vegades es separa amb recel.

Liderar des de la calma

No va necessitar focus ni artificis. Va entrar amb la calma de qui sap que les grans veritats no es criden. Amb veu serena, va començar a parlar als assistents del que més coneix: de la il·lusió, de la por, de la preparació.

“Cal tenir por de perdre”, va confessar. No ho va dir com un lament, sinó com un motor. La por, va explicar, obliga a estar alerta, a treballar més, a no adormir-se en la comoditat de la victòria. A la sala, acostumada a xifres i objectius, tots van entendre la metàfora.

En un moment de la xerrada va deixar caure una frase que va aturar l’aire: “La derrota i la victòria són dos impostors”. La va pronunciar amb la naturalitat de qui ho ha viscut en carn pròpia, i a la sala es va fer un silenci d’aquells que ensenyen més que mil paraules. Perquè ni perdre ni guanyar són eterns, el que compta és com es conviu amb ells.

Motivació i confiança

Duda va parlar de motivació com un vestit a mida: “Treure el millor de cada persona i que senti que és seu”. De vegades, va explicar, és millor una conversa personal; d’altres, un crit grupal.

I va recordar que les crisis col·lectives són més perilloses que les individuals. També va compartir un consell aplicable dins i fora de la pista: “Durant el partit és un error parlar massa; és més rendible esperar a la banqueta, parlar amb calma”. Una lliçó sobre el valor de la pausa davant l’impuls.

Amb la mateixa senzillesa va reconèixer que “l’exigència és del directiu, ell ha de convèncer i donar solucions. Si no ho fa, la culpa és meva”. Un lideratge que no es mesura per ordres, sinó per la capacitat d’inspirar. I quan va mencionar que “no hi ha incompetència al món, hi ha gent mal ubicada”, més d’un va apuntar la frase com qui guarda una brúixola per al futur.

La força de l’equip

Entre reflexions sobre victòries i derrotes, també hi va haver espai per a la tendresa. Va parlar que la cohesió no sempre neix als entrenaments. De vegades, una barbacoa un divendres a casa uneix més que una doble sessió. Perquè riure junts baixa la tensió i multiplica la confiança.

La lliçó era senzilla: un equip no es construeix només a la pista ni a l’oficina, també es cimenta en aquests espais on es comparteix la vida. I és que, el talent necessita cura, confiança i el lloc adequat per brillar.

Per generar confiança, va recomanar buscar sempre allò positiu en cada persona. I va recordar la importància del segon entrenador: “No et diu el que vols sentir. És honest, t’obliga a superar-te, dóna solucions i bon feedback”. Una metàfora aplicable a qualsevol ofici, a qualsevol relació.

Una lliçó de vida

La jornada no només va acabar amb aplaudiments estridents, sinó també amb encaixades de mans i la sensació d’haver assistit a una classe magistral sense apunts. Abans de despedir-se, va deixar una última idea que va quedar suspesa a l’aire: “A la vida cal lluitar cada dia per no penedir-nos. Preparats. Cal prendre decisions, perquè si no, mai triomfaràs”.

El que queda és la certesa que es pot ser competitiu sense perdre la tendresa, liderar sense deixar de ser humil. Que un home, amb veu tranquil·la, pot unir el que separa una muntanya. I potser aquesta sigui la seva victòria més difícil. I també, la més bonica.