Alex Txikon, l’alpinista que planta cara a la Muntanya Salvatge a l’hivern

A la vora de la segona dècada del segle xxi podria semblar que a la humanitat li queden poques aventures per emprendre que no s’hagin aconseguit en el passat. Com més coneixem el planeta Terra i tots els seus racons, menys espai queda per a aquesta romàntica exploració que durant segles passats van protagonitzar equips d’aventurers valerosos. Però aquesta és una percepció equivocada, com ens demostra el veterà alpinista basc, Alex Txikon, un apassionat de la muntanya que fa 20 anys que s’enfronta cara a cara amb els pics més exigents del món.

Txikon i el seu equip encaren, en aquests moments, un autèntic repte que ningú més ha aconseguit fins avui: escalar la segona muntanya més alta del món, el K2 (8.611 m), durant les dures condicions meteorològiques de l’hivern. Els alpinistes es troben ara mateix en plena instal·lació del campament base des del qual emprendran, al voltant de març, la pujada al cim de la que és coneguda com la Muntanya Salvatge.

Fins llavors queda molt treball encara per aixecar i adequar tan bé com es pugui el campament base, però també hi ha moments per a la distensió, com aquest divertit vídeo que Txikon acaba de gravar per donar ànims a l’equip dels seus amors, l’Athletic Club, o per respondre a la nostra curiositat i a totes les preguntes que una aventura com aquesta ens genera.

La més difícil d’escalar… i en el pitjor moment de l’any

El K2 es troba a la serralada del Karakorum, en el sistema dels Himàlaies, i està considerat, juntament amb l’Annapurna i el Nanga Parbat, el massís muntanyós més difícil d’escalar del món. «És una muntanya complexa. On uns altres vuitmils acaben, el K2 comença», explica Alex Txikon, que ens fa imaginar la muntanya com una immensa mola de gel i pedra de forma piramidal. Es desprèn un gran respecte de les paraules de l’alpinista, que durant dues dècades d’ascensions s’ha vist pràcticament amb totes les situacions i a qui el desafiament d’emprendre una de les expedicions més complicades a l’època més exigent de l’any li produeix, entre altres emocions, «il·lusió i esperança».

Aquest és el combustible d’Alex Txikon i el seu equip, persones que estimen la muntanya i tenen un veritable compromís vers el medi ambient i la naturalesa. No pot ser d’una altra manera per afrontar una aventura que s’estendrà durant diversos mesos i les dificultats de la qual s’inicien molt abans de començar el veritable ascens al cim: «Abans d’arribar a Askole ―el petit poble que fa d’entrada per a les expedicions que s’endinsen al K2―, cal resoldre 90 quilòmetres d’una carretera sinuosa, amb molt fred, neu… Hi ha zones en què es passa por, són perilloses». Recórrer aquest camí és ja una proesa que tempera els nervis dels expedicionaris: «Hem passat per aquí a la vora en més de vuit ocasions i sempre he baixat del tot terreny per la por que hem passat». Aquesta vegada és l’única en què han pogut fer tota la travessia dalt del vehicle. Potser sigui un bon senyal.

Una llar provisional a més de 5.000 metres

Des del recòndit poble d’Askole, queda una ruta de tresc fins a la glacera Baltoro, avantsala del K2 i el lloc escollit per instal·lar-hi el campament base, una llar provisional de la qual depèn l’èxit de l’expedició: «És fonamental tenir un bon camp base organitzat per poder emprendre l’ascensió. Som a la fase inicial i després començarem a atacar la muntanya». Parla la veterania de Txikon,un alpinista que col·lecciona vuitmils i entre el full de serveis del qual es troba el fet d’haver estat càmera del mític programa de televisió Al filo de lo imposible. «Hem de marcar-nos una bona ruta d’ascens ràpid i segur fins al camp 4 ―una de les fites de l’ascens― i després veure si ens toca la loteria, tenim sort i podem atacar el cim».

La sort, en alta muntanya, és sinònim de bones condicions meteorològiques. I aquest és el factor decisiu en una expedició que es fa plantant cara a l’hivern i amb temperatures extremes que rondaran els −25⁰. Per això un dels requisits fonamentals per dedicar-se a aquest esport és la paciència; en els sostres del món no es deixa res a l’atzar i cada pas es mesura amb precisió quirúrgica.

En aquesta llar provisional les inclemències del temps són el gran enemic que cal batre, però hi ha un factor que no es pot desatendre: la convivència de l’equip humà. «En aquesta expedició, de moment, tot ha sortit molt bé. Hi ha coses que s’han d’anar llimant, petits detalls, però tot el món sap on és el seu lloc». Per això compta amb un gran equip humà, també amb la col·laboració d’entitats compromeses com CaixaBank, patrocinadora d’Alex Txikon.

El cim és la cirereta del pastís

Quan li preguntem a l’Alex Txikon pels seus pensaments a la meitat d’una ascensió, no triga ni un segon a respondre: «sobreviure». Una paraula sintetitza tota la duresa d’un esport tan bonic com perillós, tan apassionant com exigent en què, en les expedicions hivernals, «t’imagines tots els escenaris possibles, des del millor fins al pitjor». I entre tots aquests escenaris, fer el cim és la cirereta del pastís a un llarg treball ben fet, però no ho és tot. En una expedició sempre hi ha petits èxits i reptes que un alpinista acumula a favor seu, històries personals potser menys glamuroses que coronar un pic muntanyós, però igualment enriquidores.

Avui aquests capítols de tenacitat humana es poden seguir pràcticament en temps real, com ho demostra el propi web d’Alex Txikon, que disposa d’un mapa que s’actualitza constantment per mostrar on es troben l’alpinista basc i el seu equip.

Per ara, aquest puntet perdut a la meitat de la serralada del Karakorum trigarà un temps a moure’s, però quan ho faci, serà per encarar-se cap a un repte que encara cap aventurer ha conquerit en tota la història. Només aquest fet fa que l’aventura sigui apassionant.