La història de l'FMI, un reflex del món

Igual que la del Banc Mundial, la idea de crear el Fons Monetari Internacional (FMI) va sorgir el juliol de 1944, en una conferència de les Nacions Unides que va tenir lloc a Bretton Woods, Nou Hampshire (Estats Units d'Amèrica). Allí, representants de 44 governs van acordar establir un marc de cooperació econòmica que tenia com a objectiu evitar els cercles viciosos de devaluacions que havien conduït a la Gran Depressió dels anys trenta i, indirectament, a la II Guerra Mundial. Va ser ja un cop conclòs el conflicte, el març de 1947, quan l'FMI va iniciar les seves operacions financeres, amb un primer préstec a França per valor de 25 milions de dòlars.

Una de les primeres idees que s'havien estudiat va ser la del representant britànic, el prestigiós economista John Maynard Keynes, que havia proposat crear una nova moneda internacional, el bancor. Tanmateix, talment com la implantació de l'esperanto com a llengua universal, el concepte del bancor tampoc no va quallar.

Un nou ordre econòmic internacional

Les tesis que finalment van triomfar van ser les d'establir un patró monetari or-dòlar: el valor de cada moneda es fixaria respecte de la divisa nord-americana, i aquesta respecte del metall. D'aquesta manera, el dòlar esdevenia l'única moneda internacional de reserva. Així doncs, en la pràctica, els anomenats acords de Bretton Woods van establir les bases del nou ordre econòmic internacional i van institucionalitzar el nou paper dels Estats Units com a gran potència hegemònica.

Naturalment, els seus postulats oficials són uns altres: treballar per promoure la cooperació monetària mundial, assegurar l'estabilitat financera, facilitar el comerç internacional, promoure un nivell d'ocupació i de creixement econòmic sostenible alt, i reduir la pobresa.

Però la seva història, que ha transcorregut condicionada pels fets més significatius de la segona meitat del segle xx i del principi del segle xxi, no ha estat gens fàcil. Amb 189 països membres avui dia (pràcticament tots els del món) i amb seu central a Washington, la seva cronologia podria dividir-se en cinc grans etapes.

Les cinc grans etapes de l'FMI

La primera etapa, entre 1944 i 1971, va ser la de la cooperació i la reconstrucció després de la II Guerra Mundial. Calia reconstruir gairebé totes les economies nacionals, i l'FMI va ser l'encarregat de supervisar el sistema monetari internacional, per garantir l'estabilitat dels tipus de canvi, i de promoure l'eliminació de restriccions que poguessin entorpir els intercanvis comercials.

La segona gran etapa, la viscuda entre 1972 i 1981, va ser la del final del sistema Bretton Woods. Després del col·lapse, el 1971, del sistema de tipus de canvi fix amb què l'FMI havia nascut, els països tenien ara llibertat per escollir el seu tipus de canvi. També va ser l'època de les dues grans crisis del petroli, el 1973 i el 1979, i l'FMI va haver d'intervenir diverses vegades per ajudar els països a bregar amb les conseqüències.

Després de les crisis del petroli va arribar la crisi internacional del deute, i entre 1982 i 1989, en la seva tercera etapa, l'FMI va haver d'impulsar reformes importants per oferir una resposta global als esdeveniments.

El 1989 va caure el mur de Berlín i dos anys després la Unió Soviètica, la qual cosa va provocar que el mapa d'Europa patís una transformació de dalt a baix. Entre 1990 i 2004, l'FMI va exercir un paper central per ajudar els països que havien pertangut al bloc soviètic a passar d'una economia de planificació centralitzada a una economia de lliure mercat, a més d'algunes intervencions importants en les crisis de Mèxic (1994), d'Àsia (1997), del Brasil (1998) i de l'Argentina (2001).

Finalment, la cinquena i última etapa va des del 2005 fins al dia d'avui, i es podria caracteritzar per la globalització, les inestabilitats i la crisi econòmica actual. Les intervencions més importants durant aquest període han estat, a diferència del període anterior, les de la zona euro, a Grècia (2010) i a Portugal (2011).