Testament, codicil i memòria testamentària explicats amb l'herència d'Isabel la Catòlica

El testament, el codicil i la memòria testamentària són instruments d'última voluntat que permeten ordenar una herència amb diferents graus d'abast. Tot i que no tots tenen la mateixa regulació ni serveixen per al mateix, conèixer les seves diferències ajuda a planificar millor la successió i evitar incerteses.

Aquestes figures successòries estan molt ben recollides al testament i el codicil d'Isabel la Catòlica, que va morir a Medina del Campo el 26 de novembre de 1504. Havia atorgat testament feia poques setmanes, el 12 d'octubre de 1504, en un document escrit en nou fulls de pergamí, amb cobertes dignes d'una reina, signat davant del notari Gaspar de Gricio i en presència de set testimonis.

Pocs dies després, el 23 de novembre de 1504, és a dir, tan sols tres dies abans de la seva defunció, la reina va atorgar un codicil, davant del mateix notari i cinc dels testimonis que havien concorregut a l'atorgament del testament, en el qual va nomenar hereva universal la seva filla Joana. 
 
Però més enllà de l'interès històric, què són exactament un testament, un codicil i una memòria testamentària?

Què és un testament

L'article 667 del Codi Civil defineix el testament com «l'acte pel qual una persona disposa per a després de la seva defunció, de tots els seus béns o d’una part dels béns». És l'instrument essencial del dret successori: permet ordenar la destinació del patrimoni, nomenar hereus, establir llegats, preveure substitucions i moltes altres disposicions. 

A la pràctica, fer testament permet deixar per escrit com s'ha d'organitzar l'herència i qui ha de rebre uns determinats béns, sempre dins dels límits que marqui la llei aplicable en cada cas.

Què és un codicil

El codicil és una disposició d'última voluntat que serveix per complementar, aclarir o modificar parcialment un testament, sense alterar la part essencial d’allò que s’ha decidit. En particular, no conté institució d'hereu.

Tot i que el terme apareix recollit per la Reial Acadèmia Espanyola, el Codi Civil comú no el regula com a figura autònoma. No obstant això, sí que està expressament reconegut i regulat en alguns drets civils, com el dret català (art. 421 20 del CCCat), el navarrès o el balear.

En aquests ordenaments, el codicil permet que el testador introdueixi canvis menors —aclariments, addicions o modificacions concretes— sense necessitat de revocar tot el testament, sempre que no s'alteri la institució d'hereu ni les seves condicions bàsiques. 

Es pot atorgar com a complement d'un testament previ o fins i tot de manera independent, cas en el qual les seves disposicions produiran efectes en una successió intestada.

Dit d’una altra manera: el codicil pot ser útil quan no es vol refer tot el testament, sinó introduir una disposició concreta, per exemple, un llegat o una instrucció específica.

Què és una memòria testamentària

Al dret civil català hi ha una tercera figura, encara més limitada: la memòria testamentària (art. 421 21 del CCCat).

Es tracta d'una disposició d'última voluntat pensada per a qüestions concretes i d'escassa entitat econòmica, amb un límit màxim del 10 % del cabal relicte, és a dir, del conjunt de béns, drets i obligacions del difunt.

Se sol emprar per ordenar lliuraments de diners, objectes personals, records familiars o petites atribucions concretes, així com per detallar voluntats sobre l'enterrament. Es podria dir que és el germà petit del testament i del codicil.

La memòria testamentària no està pensada per ordenar tota una herència, sinó per concretar aspectes molt determinats que el testador vol deixar previstos.

Diferències entre testament, codicil i memòria testamentària

La diferència principal entre aquestes tres figures està al seu abast. El testament és l'instrument central per ordenar la successió; el codicil permet complementar o modificar parcialment determinades disposicions, i la memòria testamentària es reserva per a qüestions concretes i de valor limitat.

Per això, abans de triar una fórmula o una altra, és important tenir clar què es vol ordenar: tota l'herència, un canvi puntual o una atribució concreta de menor entitat.

Aquesta tríada no és només una qüestió de tècnica civil, sinó que també pot presentar implicacions pràctiques, fiscals i de confidencialitat. 

És possible, per exemple i especialment a Catalunya, atorgar un testament notarial en el qual es faci referència expressa a l'existència i validesa de codicils o memòries testamentàries posteriors, reservant per a aquests documents l'assignació de determinats béns en forma de llegat el contingut dels quals no es vol detallar al testament principal. 

D'aquesta manera, el testador pot guanyar flexibilitat, adaptar la seva voluntat a canvis futurs i, en determinats casos, evitar una exposició innecessària de determinades disposicions. 

En qualsevol cas, la planificació d'una herència s'ha de revisar amb assessorament especialitzat , especialment quan hi intervenen drets civils propis, béns en diferents comunitats autònomes o situacions familiars complexes.

Què va disposar Isabel la Catòlica al seu testament i codicil

Al seu testament, Isabel mostra una preocupació molt clara: el govern dels seus regnes. Va preveure que la seva filla Joana pogués no voler o no poder governar, ja fos per absència o incapacitat, i va establir que el rei Ferran, el seu marit, exercís el govern en aquests supòsits fins que el seu net Carles complís vint anys. 

Al codicil, Isabel confirma la seva voluntat testamentària i posa especial èmfasi en qüestions que li preocupaven profundament: l'organització del govern dels seus territoris i, molt especialment, la política que s'estava duent a terme als territoris d'Amèrica. 
 
Segles després, el testament d'Isabel la Catòlica ens continua recordant una cosa molt actual: els instruments successoris serveixen no només per repartir béns, sinó per ordenar voluntats, anticipar escenaris i evitar incerteses.

Perquè fins i tot en mans d'una reina deixar-ho tot "per a després" no era la millor opció. Isabel es va encarregar de deixar-ho tot lligat, i ben lligat.

No és casual que, tant en testaments com en el saber popular, aparegui la fórmula «si no val per testament, que valgui per codicil». No sabem si va néixer aquí, però reflecteix molt bé una preocupació tan antiga com vigent: que la voluntat serveixi d'alguna cosa.

Et recomanem:

• El testament més enllà del clixé: així es reparteix l'herència a la vida real
• Com es reparteix una herència? 
• Llegeix més articles de Gemma Pallerola, experta en Testamentaria, a Esfera