Quan podrem viatjar a l'espai de forma assequible?

La indústria aeroespacial té entre els seus reptes més immediats reduir de manera important el cost dels vols espacials i convertir els viatges a l'òrbita baixa de la Terra —per recerca o per turisme— en quelcom més quotidià i econòmic.

Queden molt llunyans ja els anys seixanta i setanta del segle passat, dècades en què l'entusiasme per l'exploració espacial va assolir el seu desenvolupament màxim. Des de llavors, les diferents crisis econòmiques i la constatació que la conquesta espacial no seria tan senzilla van refredar tant els ànims que, fins i tot avui dia, la potència que va ser els Estats Units en matèria aeroespacial ja no té cap dels seus emblemàtics transbordadors espacials. On és la il·lusió per viatjar a l'espai?

Ningú va dir que fos fàcil… ni barat

Qualsevol aspecte relacionat amb el món aeroespacial és molt costós en temps i recursos econòmics i humans. Això ja ho sabíem. Però, des dels anys vuitanta, les principals potències industrials que es podien permetre finançar ambiciosos plans aeroespacials s'han trobat amb un escull importantíssim: l'opinió pública.

En un context econòmic de retallades en serveis públics i dificultat per mantenir l'estat del benestar en les democràcies occidentals, quin govern se sent amb ganes de justificar despeses multimilionàries per enviar “coses a l'espai”? Aquesta simplificació de l'exploració espacial —utilitzada per nombroses administracions per tallar el pressupost en projectes espacials— és completament infundada. Cada euro o dòlar invertit en aquesta indústria retorna amb beneficis econòmics i tecnològics.

I aquí és on pren el relleu la indústria privada, que no ha de justificar les seves despeses davant l'electorat.

Les Maldives, Cuba o… l'òrbita baixa de la Terra?

Ja fa temps que va creixent el somni del turisme espacial com quelcom normalitzat i la indústria aeroespacial el veu com una interessant font d'ingressos, mentre que altres explotacions comercials acaben d'arrencar, com l'anhelada mineria espacial —material de ciència-ficció, de moment— o els viatges regulars a la Lluna o Mart.

Intents per impulsar aquest negoci ja n'hi ha hagut. El primer va ser el 2001, quan el multimilionari Dennis Tito es va convertir en el primer turista espacial de la història a viatjar fins a l'Estació Espacial Internacional en una càpsula Soyuz. El bitllet li va costar 20 milions d'euros i, lluny de desincentivar aquest tipus de turisme, en anys posteriors sis aventurers més van desemborsar quantitats similars. Però el que semblava el principi d'una àrea de negoci somiada es va estancar el 2009, any de l'últim vol espacial “per plaer”.

El problema és que, fins ara, posar en òrbita qualsevol classe de transport ha demostrat ser tremendament costós. Per exemple, cada llançament d'un antic transbordador espacial de la NASA costava al voltant de 450 milions de dòlars. Ho repetirem. Cada llançament.

Iniciatives privades com SpaceX i el seu Falcon Heavy han aconseguit reduir el vol espacial a uns més assequibles 62 milions de dòlars per llançament. És el camí a seguir i cada vegada són més les companyies privades que fan els seus propis dissenys de propulsors i avions espacials.

De fet, un dels prototips que més han cridat l'atenció els últims anys ha estat l'Skylon. Aquest avió amb nom de malvada intel·ligència artificial està sent desenvolupat per Reaction Engines, una empresa britànica que espera començar a enviar turistes a l'espai l'any 2025. La seva tecnologia puntera, en què han intervingut firmes com Rolls Royce i Boeing, promet viatges a l'òrbita baixa en gairebé 15 minuts. Ho farà gràcies al motor SABRE, una meravella de l'enginyeria que podria fer experimentar als turistes velocitats superiors a Mach 25, o 30.000 km/h.

Aquí entrem en el terreny purament especulatiu, perquè fins ara el rècord de velocitat se situa en Mach 6, o 7.350 km/h. Així que a l'Skylon encara li queda un bon recorregut si vol fer miques aquest rècord.

Una altra de les empreses que es prenen molt seriosament els viatges espacials és Virgin Galactic, una de les marques del conegut multimilionari Sir Richard Branson. Ell serà el primer d'una nova onada de turistes espacials que pagaran entre 200.000 i 250.000 dòlars per un tiquet per viatjar a l'òrbita baixa de la Terra. Una quantitat molt allunyada d'aquells primers 20 milions que va pagar el senyor Tito per ser el primer a viatjar a l'espai per turisme.

Com aconseguir una línia aèria espacial de baix cost?

La clau per al desenvolupament del turisme espacial serà la reducció del cost de posar un avió en òrbita. I això passa, irremeiablement, per fer que aquest avió pugui fer el trajecte com més vegades millor.

Sembla que això és el que per fi ha aconseguit Virgin Galactic. L'empresa britànica i el seu SpaceShipTwo ja han aconseguit assolir els 80 quilòmetres d'altura en un vol de prova a finals de l'any passat. Aquesta fita sembla haver obert la porta que aquest 2019, per fi, el turisme espacial s'enlairi definitivament.

I ara ve el moment en què responem, per fi, a la pregunta que dona origen a aquest article: quan podrem viatjar a l'espai de forma assequible? Sabem que la tendència apunta que Virgin Galactic, SpaceX i la resta d'empreses aeronàutiques continuaran optimitzant els seus vehicles; al costat d'aquestes, moltes altres companyies i start-ups de nova creació s'uniran a aquesta nova carrera espacial, aquesta vegada no per portar a l'home a la lluna, sinó per democratitzar el viatge espacial i convertir-lo en quelcom relativament assequible. Aquesta és la tendència, sí, però tot indica que el turisme espacial no es popularitzarà aviat. Encara queden molts reptes tècnics per superar, entre ells un de clau: l'energètic.

Ara ve la bona notícia: qualsevol mitjà de transport ha començat sent terriblement car, insegur i incòmode per anar-se transformant a poc a poc en quelcom de fàcil ús i assequible per a la majoria. L'explorador que portem dins vol creure que això també passarà amb el vol espacial.