Quines destinacions triaven els espanyols d'antany per estiuejar sense sortir d'Espanya?

La manera d'estiuejar ha canviat al llarg dels segles. Espanya, gràcies a la seva situació geogràfica, és un lloc amb molts atractius per gaudir del temps lliure en època estiuenca. Et proposem un viatge en el temps per visitar les destinacions significatives de la història del descans vacacional del nostre país.

Estiuejar és coses de reis: Aranjuez (Madrid)

Fins a la consecució dels drets laborals, amb el descans dominical i els dies de vacances, només la noblesa es podia permetre tenir dies de festa. És el cas dels romans, els emperadors dels quals ordenaven construir luxoses vil·les d'estiu a la costa de l'Adriàtic, i, posteriorment, els reis dels regnes de la península Ibèrica.

De fet, la popular expressió «estar en Bàbia» té un significat lligat a aquesta idea: era la destinació de vacances dels reis de Lleó, el lloc on descansaven i desconnectaven del tràfec de la cort.

A Espanya tenim un altre magnífic exemple de destinació d'estiueig real: Aranjuez, a Madrid. La confluència dels rius Tajo i el seu afluent Jarama despleguen una horta fèrtil i fresca, amb un munt d'horts i fruiters.

La proximitat d'aquest enclavament a Madrid, la capital, va fer que Aranjuez esdevingués el lloc d'estiueig de reis ja a començaments del segle xvi, però no va ser fins a l'arribada al tron de la dinastia Borbó que la Residència Reial i Villa d'Aranjuez van assolir tota la seva esplendor.

Ferran vi i Bàrbara de Bragança gaudien de travessies pel riu, mentre es delectaven amb la música de les partitures dels millors músics de l'època interpretades per les veus líriques de major prestigi d'Europa, en un marc bucòlic.

Ses majestats podien alternar palaus amb salons decorats amb peces de luxe elaborades amb materials d'arreu del món amb laberíntics jardins estil francès i festes elegants, en un concepte inspirat en Versalles.

Tot aquest extraordinari complex Patrimoni Mundial per la UNESCO, amb 111,23 hectàrees de jardins, es pot visitar. La primavera i la tardor aporten uns espectaculars colors a l'entorn, però l'estiu és l'època que ens pot ajudar a traslladar-nos a com vivien els reis el seu descans.

Turisme d'onades: Sanlúcar de Barrameda (Cadis)

El segle xviii i els seus avenços científics descobreixen els beneficis dels banys al mar. L'aristocràcia espanyola no triga a copiar els costums de la cort britànica, pionera en aquest turisme d'onades.

El rei Jordi ja es banyava al primer balneari modern, obert el 1720 a Scarborough, al Regne Unit. Santander i Sant Sebastià esdevenen dues destinacions de turisme d'onades, sobretot després de les visites de la reina Isabel II, que patia una malaltia dermatològica que millorava després de capbussar-se al Cantàbric.

Davant les fredes aigües del nord, una destinació de costa a Andalusia oferia a l'aristocràcia un lloc per gaudir del benefici de les aigües, fugir de les altes temperatures i conrear les relacions socials, escurçant el viatge gràcies a la irrupció del ferrocarril.

Parlem de Sanlúcar de Barrameda, a Cadis. El 1852, els ducs de Montpensier van començar a freqüentar regularment la localitat i atreien la visita de nombrosos aristòcrates. Molts d'ells es desplaçaven en vaixells de vapor, que feien la travessia fluvial entre Sevilla i Sanlúcar. L'estiu, a més a més, oferia atractius com ara les carreres de cavalls a la platja, que són les més antigues d'Espanya i són d'Interès Turístic Internacional.

Sanlúcar no tan sols ofereix sensacionals vins i un peix i marisc fantàstics, sinó també un interessant patrimoni de palauets, castells i esglésies. Perdre's per les seves places i racons aquest estiu és un pla fantàstic que ja coneixien els aristòcrates del passat.

Turisme termal: Puente Viesgo (Cantàbria)

Els antics grecs ja coneixien el benestar que comportava una sessió de termes. A més a més, les termes constituïen un lloc de reunió per a la discussió d'afers polítics o econòmics. Romans i àrabs van mantenir aquesta tradició i els seus beneficis van ser estudiats per científics des de l'edat mitjana.

A tot Europa es van mantenir destinacions de banys termals, des de Turquia al Regne Unit, passant pel balneari termal per excel·lència, Spa, a Bèlgica. El segle xix, les tendències com ara l'higienisme, els avenços de la química i la millora dels transports van fer que les aristocràcies de tot Europa es poguessin desplaçar a provar els beneficis d'aquestes aigües, fet que va crear una autèntica febre d'aparició de balnearis.

A Espanya, una de les destinacions més significatives és Puente Viesgo, a Cantàbria. Des de mitjan segle xviii es té constància de l'existència d'aigües medicinals en aquest enclavament a la bonica vall del Pas, que ja rebia la visita de pacients a la recerca d'una millora de les seves malalties. Una prova de l'afluència de banyistes és la regulació dels balnearis termals a Espanya, que es remunta a principis del segle xix.

El 1888, el balneari aconsegueix la Medalla d'or a l'Exposició Universal de Barcelona, fet que li permet atreure milers de banyistes a les seves instal·lacions. Cal destacar que molts d'aquests banys termals, com el de Puente Viesgo, se situen en entorns naturals de gran bellesa, que suposaven un canvi d'aires respecte de les bullicioses ciutats que, a causa de la industrialització, començaven a ser insalubres i inhòspites.

A més a més, Puente Viesgo té unes sorprenents coves paleolítiques al Monte Castillo i el bell conjunt monumental d'Aes, reclams que superen les expectatives de qualsevol estiuejant que se'n preï.

Turisme el segle XX: Perlora, Carreño (Astúries)

A partir dels anys 50 s'estableix el concepte d'estiueig a Espanya. Les classes mitjanes comencen a cercar destinacions per passar-hi l'estiu, bé sigui en un poble o en un tranquil enclavament de muntanya o a tocar de mar. La costa mediterrània és la que registra un impuls urbanístic més fort, amb hotels i apartaments, que esdevenen segones residències i allotgen els milers d'estiuejants que es desplacen per gaudir dels seus dies lliures.

La indústria minera i metal·lúrgica d'Astúries tenia més de 50.000 treballadors a mitjan segle passat. Per oferir espais de vacances assequibles i adequats per a aquestes persones i les seves famílies, l'Estat va impulsar la construcció de la ciutat residencial de Perlora, al municipi asturià de Carreño, a la vora del Cantàbric, amb accés a quatre platges: Huelgues, La Isla, platja de «Los Curas» i Carranques. Perlora constava de 20 hectàrees i els seus habitatges eren petits xalets de dos pisos amb jardí, amb una vista fabulosa al privilegiat entorn natural en què se situa.

Des de la seva construcció a començament dels 60 fins a la dècada dels 80, famílies de treballadors —no tan sols d'Astúries sinó de tot Espanya— s'anaven alternant per gaudir d'aquestes aproximadament 300 cases, a més d'instal·lacions esportives, hotel, menjadors, minigolf, pista de bitlles i piscina.

Això no obstant, a partir dels 90 la iniciativa llangueix i des de començaments de segle està abandonat. Algun dels xalets, d'una singularitat arquitectònica destacada, s'han enderrocat. Passejar per Perlora ens transporta a un passat no gaire llunyà en què les vacances es van democratitzar i van permetre que famílies humils poguessin gaudir d'una estona d'esbarjo, a la manera dels reis i aristòcrates d'altres temps.

Hi ha projectes de recuperació de la ciutat residencial, però mentre s'emprenen, es pot visitar Perlora, pernoctar al càmping i experimentar aquesta nostàlgia d'estius d'antany. Els voltants ofereixen espectaculars miradors al mar, «paneres» centenàries i barris mariners, que bé mereixen una parada. La gastronomia asturiana tampoc no es pot passar per alt: el peix i el marisc són fantàstics com a colofó al nostre recorregut.