Nova tasca a casa: aprendre seguretat a Internet

Les noves generacions creixen cada vegada més exposades a la vida digital i, encara que tenen facilitat per aprendre a utilitzar noves aplicacions i dispositius, també s’enfronten a un entorn en línia cada vegada més exigent i amb riscos sempre canviants.

El concepte de natiu digital pot ser enganyós. És clar que les noves generacions neixen ja, pràcticament, amb una tauleta sota el braç, però que hagin arribat a un món connectat no vol dir que tinguin els recursos i coneixements per navegar per Internet de manera segura. Sí, els més petits aprenen ràpidament com funciona qualsevol dispositiu, però pel que fa a fer-ne un ús responsable, segur i profitós… això és una història completament diferent i dates com el Dia Internacional de la Internet Segura ens ajuden a posar aquesta situació en perspectiva. Perquè un ús responsable d’Internet comença a casa.

A quina edat s’haurien de connectar per primera vegada?

No hi ha consens sobre una edat exacta en què cada petit hagi de començar a utilitzar Internet, però sempre ha d’estar supervisat per un adult. Per exemple, l’Institut Nacional de Ciberseguretat d’Espanya (INCIBE) explica que els petits de 3 a 5 anys poden tenir el primer contacte amb les tecnologies fora de línia i ja entre els 6 i els 9 anys poden començar a experimentar a Internet, sempre amb “una estreta supervisió” per part d’adults.

A partir dels 10 anys, aquest ús, en principi concís i completament supervisat, es pot començar a intensificar una mica més i el control parental es pot relaxar, sempre que les normes i conceptes bàsics d’ús d’Internet estiguin ben implementats a casa.

Com és habitual en educació, una vegada comença l’adolescència, el control o la supervisió es fan més complicats, però és precisament en aquesta etapa en què les regles i consells que s’han ensenyat a casa haurien d’aflorar en el menor. De fet, una edat clau se situa entre els 13 i els 14 anys, moment en què els petits ja poden accedir a les principals xarxes socials com Facebook i Instagram, llocs en què estan exposats i l’ús dels quals, almenys al principi, cal supervisar amb especial atenció.

De control parental a mediació parental

A l’hora d’educar menors en l’ús segur d’Internet hi ha dos conceptes clau: control parental i mediació parental. El primer és molt més restrictiu i consisteix a supervisar i controlar com i quant els petits utilitzen Internet. És a dir, cal establir regles d’ús i límits. Aquí els pares tenen nombrosos aliats en forma d’eines de control parental específicament dissenyades per supervisar l’activitat en línia, limitar-ne el temps d’ús o evitar certs webs i aplicacions no segurs per a menors.

En general, el més recomanable en edats que no superin els 13 anys és mantenir un control força estricte de l’activitat en línia dels nens, i acompanyar-los de prop a la recerca de recursos i activitats específicament dissenyats per a ells. Això inclou tenir dispositius connectats com tauletes i telèfons mòbils. És un tema delicat, ja que a aquesta edat, més que com una eina d’aprenentatge o treball, els petits entenen aquests aparells com a joguines; per això la majoria d’experts aconsella endarrerir el màxim possible —és a dir, fins que el menor estigui preparat— que tinguin aquests dispositius.

Per la seva part, la mediació parental consisteix en l’educació i la informació que es trasllada al petit: com se li explica què pot fer a Internet i què no, quins són els riscos que hi ha i de quina manera pot treure el màxim partit a totes les oportunitats d’aprenentatge i experiències que ofereix Internet. Temàtiques de ciberbullyng, el control de les dades personals que s’ofereixen, l’ús de les xarxes socials o com funciona Internet són alguns dels punts clau que els menors haurien de començar a aprendre a mesura que creixen i la seva curiositat pel món digital es fa més gran.

Dins de la mediació parental hi ha dues categories, una més restrictiva que es basa en regles estrictes d’ús i una altra més oberta que consisteix més en orientació i supervisió de l’activitat en línia del petit. Segons el coneixement i maduresa del menor, els pares podran combinar ambdues estratègies, sempre amb un enfocament a anar confiant cada vegada més en el nou internauta.

Cinc idees clau per a l’educació digital a casa

1. L’educació s’ha d’adaptar a l’edat del petit: l’equació idònia consisteix a tenir més control de l’ús d’Internet per part del menor com més petit és, per anar avançant en la relaxació de les normes però anar creixent en la informació que se li proporciona a mesura que va creixent i la seva “vida digital” es va assemblant cada vegada més a la d’un adult.

2. Establir unes normes d’ús: igual que, al petit, se li dicten normes per a qualsevol altre aspecte de la seva vida —horaris d’arribada a casa, temps dedicat als estudis, etcètera—, l’ús de la tecnologia i la connexió a Internet també han de tenir regles perfectament delimitades: llocs web que es poden visitar, aplicacions permeses, temps de connexió…

3. Tenir molt clar per a què s’utilitza Internet: jocs, xarxes socials, aplicacions educatives, oci… Internet ofereix tota mena d’experiències i per això és important que els més joves aprenguin com més aviat millor les possibilitats que ofereix i, naturalment, que l’adult sàpiga a què es dedica el menor quan es connecta a la xarxa.

4. Comunicació constant: és fonamental que el menor senti que pot expressar els seus desitjos i dubtes respecte a Internet, sobretot quan s’acosta a l’adolescència i l’ús comença a ser més intensiu. Aquest punt és fonamental quan accedeixen a les xarxes socials o tenen el seu primer dispositiu connectat. Una comunicació fluida pot ajudar a detectar casos de ciberbullyng, mals usos d’Internet i altres problemes que es poden derivar d’un ús incorrecte de la xarxa.

5. Cercar assessorament i ajuda en línia: com hem vist en aquest article, Internet ofereix multitud d’eines i plataformes a les quals pares i educadors poden recórrer per informar-se sobre seguretat a Internet i controlar l’activitat dels menors. De fet, l’INCIBE té un web d’ajuda en línia al qual es pot acudir en els casos més complexos —és un servei gratuït i confidencial.