El New Deal, o com Roosevelt va combatre la Gran Depressió amb una recepta intervencionista

El 24 d’octubre de 1929 es va tenir lloc als Estats Units la crisi borsària més important de la història fins llavors: el famós crac del 29, que després del “divendres negre” es va prolongar durant el dilluns i el dimarts negres, durant tota la setmana, i durant bastants anys. En menys de set dies, la cotització de Wall Street va caure 30.000 milions de dòlars, deu vegades el pressupost públic dels Estats Units. I, el 1932, la producció era un 40% inferior a la de quatre anys abans. Era la Gran Depressió.

La veritable reacció no va arribar fins al 1933, quan el nou president demòcrata Franklin D. Roosevelt va invertir les polítiques que s’havien dut a terme fins llavors. Després d’unes mesures proteccionistes que només van aprofundir la crisi, Roosevelt va decidir, inspirat per les idees de l’economista John M. Keynes, fer exactament el contrari: una intervenció massiva de l’Estat regulant l’economia per afavorir les inversions, el crèdit i el consum, amb els objectius de reduir la desocupació i reactivar l’economia. Va ser el que es va conèixer com el New Deal.

Els primers 100 dies

El 4 de març de 1933, en el discurs a Washington que va inaugurar el seu mandat, Roosevelt va pronunciar la famosa frase “l’única cosa de la qual hem de tenir por és la por mateixa”, i va prometre afrontar les “ombrívoles realitats del moment”. L’endemà, va ordenar tancar els bancs durant quatre dies per evitar que la població en retirés els seus estalvis, i el dia 9 de març es va aprovar la Llei d’emergència bancària, que va reorganitzar el sector i va tancar definitivament els bancs que eren insolvents.

Després d’això, va iniciar els tràmits per derogar la prohibició de vendre alcohol —en pocs mesos, la Llei seca era història—, i durant aquell any va impulsar una nova sèrie de lleis per reactivar tots els sectors de l’economia.

El segon New Deal

Malgrat aquests esforços, l’economia continuava en una situació delicada, i la desocupació es mantenia elevada, per la qual cosa, durant la primavera de 1935, Roosevelt va llançar una nova sèrie de mesures més agressives, que alguns anomenen el segon New Deal, i que incloïen la creació del programa Works Progress Administration, per crear nous llocs de treball, i la Social Security Act, per garantir ajudes i pensions públiques. Després d’assegurar que lluitaria contra els que s’aprofitaven de la depressió, a finals de 1936 el van reelegir president, i va vèncer de bon tros el candidat republicà.

No obstant això, el segon mandat de Franklin D. Roosevelt es va caracteritzar per les seves freqüents tensions amb el Tribunal Suprem, de majoria conservadora, i per les consegüents dificultats del president a l’hora d’iniciar nous programes. No va ser fins al 1939, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, i sobretot fins al 1941, quan els Estats Units van entrar en el conflicte, que l’esforç bèl·lic va estimular de veritat la indústria estatunidenca, i va acabar definitivament amb la Gran Depressió.