Barcelona’92: un quart de segle després

Vesprejava el 25 de juliol del 1992 i Antonio Rebollo es preparava per a un dels moments més importants de la seva vida. Va aguantar la respiració, va apuntar el seu arc cap al cel i la fletxa en flames va sortir cap al seu destí. Milions de persones, igual que Rebollo, van deixar d'inspirar durant uns segons. Va ser el temps que va trigar la sageta a encendre el peveter de l'Estadi Olímpic. Començaven els Jocs de la XXV Olimpíada, que se celebraven a la ciutat de Barcelona. L'explosió de goig que es va produir en més de 2.000 milions d'ànimes al voltant del món feia presagiar una cosa important: el temps jutjaria Barcelona’92 com els millors Jocs de la història i la impressionant collita de medalles de la delegació espanyola quedaria en la retina com la gran actuació col·lectiva que va ser i l'exemple de planificació que va tenir al darrere. El somni que va començar el 17 d'octubre del 1986, quan Barcelona va guanyar la candidatura olímpica a les ciutats d'Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane i París, començava a fer-se realitat.

Les 22 medalles

Després d'actuacions força discretes en les edicions anteriors, l'equip olímpic espanyol va tenir una participació destacada a Barcelona’92. Fins a aquest any, el balanç total d'Espanya en les olimpíades de l'era moderna (des del 1896) es reduïa a vint-i-sis medalles. A la ciutat comtal es van guanyar tretze ors, set plates i dos bronzes. Pocs podien esperar una collita així. Es van penjar el metall daurat Fermín Cacho en una carrera èpica de 1.500 metres, Daniel Plaza en 20 quilòmetres marxa, Domingo José Manrique i Luis Doreste en vela (classe Flying Dutchman), José Manuel Moreno en ciclisme en pista, Miriam Blasco en judo en 56 quilos i Almudena Muñoz en 52 quilos, Martín López-Zubero en natació (200 metres esquena), José María Van Der Ploeg en vela (classe Finn), Francisco Sánchez i Jordi Joan Calafat també en vela (classe 470) i Patricia Guerra i Theresa Zabell en la mateixa disciplina. Els equips masculins de futbol i tir amb arc i el femení d'hoquei es van sumar a la pluja d'ors. Van aconseguir medalles de plata Antonio Peñalver en decatló, Faustino Reyes en boxa 57 quilos, Carolina Pascual en gimnàstica rítmica, l'equip de waterpolo masculí, Jordi Arrese en tennis individual, Natalia Vía-Dufrense en vela classe Europa i Conchita Martínez i Arantxa Sánchez Vicario en tennis (dobles). La tennista catalana es va penjar també el bronze en la competició individual, mentre que Javier García Chico va aconseguir el tercer lloc en salt de perxa. El balanç històric de l'olimpisme espanyol havia pràcticament doblat les seves medalles en pocs dies de competició.

Del Dream Team a Vitali Scherbo

Però no només han quedat per al record les gestes dels esportistes del nostre país. Barcelona’92 va acollir per primera vegada en molt de temps gairebé tots els països del món (169 països i 9.364 atletes), ja que havien acabat els boicots que es generaven a l'abric de la Guerra Freda. A Barcelona va competir només una Alemanya, després de la reunificació, i l'URSS va ser substituïda per Rússia i diverses exrepúbliques soviètiques. Tornava Sud-Àfrica a la competició olímpica, després de trenta-dos anys d'absència vetada per la seva política racista de l'apartheid. També van arribar Michael Jordan, Magic Johnson o Larry Bird, tres de les estrelles del bàsquet que formaven el que per a molts continua sent el millor equip que s'ha reunit en la història: el Dream Team original dels Estats Units, el que va meravellar el món mostrant un bàsquet d'un altre planeta. Però si realment un atleta va ser la gran estrella dels Jocs, no hi ha dubte que el reconeixement hauria de recaure en Vitali Scherbo. El gimnasta bielorús va guanyar sis medalles d'or: anelles, paral·leles, cavall d'arcs, concurs individual i concurs per equips. Va ser una actuació magistral, que ningú havia aconseguit abans.

Un llegat per a la ciutat i l'esport

El llegat de Barcelona’92 es deixa notar avui a la ciutat, que es va transformar per convertir-se en una de les grans capitals europees, i a l'esport espanyol. Potser calgui cercar en els èxits dels medallistes del nostre país l'inici d'un camí que va abandonar complexos històrics i continua reportant èxits que en un altre temps eren impensables. L'aposta decidida per la planificació i l'esport de base, el suport de l'empresa privada a través de programes com l'ADO —en el qual participa CaixaBank— o l'atenció decidida als esportistes d'alt nivell que no practiquen esports amb audiències televisives milionàries van ser determinants. La política esportiva va entrar en l'agenda i, d'aquesta manera, els èxits van arribar de manera continuada. Dècades enrere ens acontentàvem amb les actuacions individuals heroiques de veritables avançats al seu temps. Avui som una potència mundial en moltes disciplines, i aquest domini sobre els rivals no és fruit de la casualitat. Cal cercar-ne la raó en aquella fletxa que va volar cap a la nit de Barcelona per encendre un foc que avui continua present en milers de joves que a través dels valors olímpics cerquen l'excel·lència. En el referent d'uns Jocs Olímpics celebrats un estiu a la vora del Mediterrani, que per a molts continuen sent els millors que ha vist la història.