Laia Palau: “La clau és la família que fem totes les jugadores i el cos tècnic”

La selecció espanyola de bàsquet comença avui el seu trajecte a una nova gran cita. L’Eurobàsquet 2017 arriba després d’un seguit de grans èxits per l’equip: primeres a l’Europeu del 2013, plata al Mundial del 2014, terceres a l’últim Europeu i plata olímpica. No volen que els resultats anteriors condicionin la seva preparació mental, i així ho expressa la capitana, Laia Palau, en aquesta entrevista que ens concedeix hores abans de debutar contra Hongria. Ha dit que la seva retirada es produirà aviat, tot i que no ha volgut tancar la porta a participar en el proper Mundial, que se celebra al nostre país.

Laia, esteu davant d’un nou campionat, i ens heu malacostumat des de fa uns anys. Sentiu aquesta pressió després d’haver quedat en tan bona posició a les últimes grans cites?

No ho consideraria pressió. Nosaltres som les primeres que ens marquem un nivell alt de compromís i de responsabilitat en tot, però no pel que hem aconseguit perquè això no ens ajuda en res ara mateix, sinó perquè és un compromís amb nosaltres mateixes i amb l’equip. Augmentem sempre el nostre nivell d’exigència per millorar, no per tenir més ansietat o pressió.

El primer partit és sempre el més important i especial. S’ha de començar bé el torneig...

Sense cap dubte. A més, és l’única cosa important ara mateix per nosaltres. Ens ha anat sempre molt bé pensant només en l’endemà. Ara, tenim a Hongria i és important entrar a l’Eurobàsquet amb bones sensacions. Hem fet una bona preparació i volem començar bé.

Sempre sembla un tòpic, però és veritat que aquest equip es compenetra com una família. No és una anècdota a les seleccions del nostre país. Creus que aquesta capacitat de fer grup és un dels pilars dels vostres èxits i d’altres seleccions?

Clar. Heu de tenir en compte que estem en règim de concentració durant més de quaranta dies cada estiu. Les dinàmiques són importants i òbviament han d’existir moltes coses per aconseguir grans coses: qualitat, sort, treball... però la família que fem amb totes les jugadores i tot el cos tècnic és clau, sens dubte.

Sabem que també ets entrenadora. Per arribar fins aquí, a les grans competicions, es comença per un esport base fort i ben organitzat?

Totes les ‘edats’ d’un esport són importants. Si no hi ha afició, no hi ha gent que jugui i és complicat que surti gent. Si hi ha referents, bons referents, és més senzill que nens i nenes tinguin encara més il·lusió per jugar a un esport. A partir d’aquí, s’ha d’oferir una bona estructura que els ajudi. Si nosaltres no haguéssim tingut aquell entrenador o aquella entrenadora important que era bo o bona i que ens va ensenyar... potser no hauríem arribat on estem. I això passa a tots els nivells. Clubs, federacions autonòmiques i després la FEB... són imprescindibles.

A quins rivals teniu al punt de mira? Quines seleccions han arribat més fortes?

Ufff. Al punt de mira tenim Hongria. Som un equip que treballem a mort pel dia que estem i com a molt pel següent. No mirem més enllà. Potser hi ha gent que no ho entengui o no ho comparteixi... però a nosaltres ens ha anat molt bé així. Això sí, el que queda clar és que serà segurament l’Eurobàsquet més difícil de l’última quedada i un campionat encara més complicat que un Mundial o unes Olimpíades. El nivell mitjà és superior i hi ha sis o set seleccions que intentaran barallar-se per tot.

Vas anunciar la teva retirada després d’aquest Europeu. De veritat no et veurem al Mundial que se celebra a Espanya l’any vinent?

A poc a poc. Em fa molta il·lusió aquest Eurobàsquet a un país en el qual he estat els darrers quatre anys jugant i després aniré a Austràlia perquè també em ve molt de gust.

Gràcies Laia. I sort al debut, i al torneig.