Tribuna d’opinió del president de CaixaBank, Jordi Gual, al diari Cinco Días.

Les millores tecnològiques i les innovacions en els processos de producció són els motors principals del creixement de la renda per càpita, el nivell de vida en definitiva, a les nostres economies. Es tracta de canvis continuats, de vegades fruit de grans invencions que es van disseminant a poc a poc per tota l’economia, però molt sovint resultat de petits canvis en la manera de fer les coses.

Per això, les empreses de més èxit són les que són capaces de desenvolupar o adoptar noves tecnologies, potser per a nous usos, però també les que promouen replantejar-se contínuament les maneres de fer les coses. Les empreses més dinàmiques permeten que els empleats s’equivoquin perquè les innovacions requereixen proves, però també errors.

Les millores de productivitat permeten, per definició, produir més amb menys. Per exemple, una millora en l’eficiència energètica d’un motor pot permetre que un avió voli a una distància més gran amb la mateixa quantitat de combustible. Un altre exemple clar és l’automatització o robotització de processos, cosa que permet produir més amb una quantitat inferior de mà d’obra.

En aquest cas, i sota determinades circumstàncies, les noves tecnologies o les innovacions poden acabar desplaçant o eliminant una part de l’ocupació associada. No es tracta d’un fenomen nou: el luddisme va sorgir a començaments del segle XIX amb les protestes d’artesans anglesos que tenien por de perdre la feina amb la introducció del teler industrial. Reconèixer que la innovació i el progrés tecnològic, positius en conjunt, poden generar perdedors és clau per mitigar els seus efectes adversos. Això és important per una qüestió d’equitat, però també per evitar que es desenvolupin moviments de resistència al canvi, de resistència al progrés econòmic en definitiva. El luddisme, o corrents d’aquest estil, no poden ser una alternativa.

Procurar que la innovació redundi en benefici de la majoria és una responsabilitat compartida: recau sobre individus, empreses i governs. De nosaltres, les persones, requereix flexibilitat, capacitat d’adaptació, voluntat de formació continua i de reciclatge professional perquè una mateixa feina, una mateixa tasca, difícilment ho serà per a tota la vida. Les empreses han de promoure la formació contínua dels empleats i una flexibilitat organitzativa que en faciliti la reassignació dins de la companyia. El repte al qual s’enfronten els governs tampoc és menor. Cada vegada hi ha més veus que defensen receptes aparentment senzilles per minimitzar la pèrdua de llocs de treball. Unes solucions que, sovint, es plantegen com a remeis miraculosos amb un efecte curatiu immediat. L’auge de les anomenades polítiques proteccionistes n’és un bon exemple. No obstant això, cal recordar que les barreres a la importació, o els subsidis directes a determinats sectors, són polítiques que no tenen un bon track record. De fet, en la major part dels casos han acabat donant ales a la corrupció i la ineficiència, l’antítesi del que seria una millora del desenvolupament sostenible.

El paper dels governs s’ha de centrar en les polítiques que facilitin el desenvolupament de les innovacions i minimitzin els seus impactes negatius. Polítiques que compleixen aquests criteris són, per exemple, les que faciliten el creixement de les empreses més dinàmiques, les que poden donar feina als treballadors de sectors que perden ocupació; les que ofereixen una xarxa de protecció social prou generosa i flexible, amb un paper important per a les polítiques laborals actives, i les polítiques que garanteixen un sistema educatiu de qualitat, que ensenyi a aprendre i a innovar.

Les millores tecnològiques són la font de l’enriquiment de la societat, però alhora suposen un repte que hem d’afrontar si pretenem un creixement econòmic inclusiu, condició també perquè sigui sostenible.