Ferran Latorre: “Prop del cim intueixes que és un moment important de la teva vida”

La seva veu sona cansada a l’altra banda del telèfon, a Katmandú, i ell reconeix que és així com es sent. Ferran Latorre (Barcelona, 1970) acaba de culminar l’ascensió a l’Everest i el repte d’una vida, en el que ha vençut també als altres tretze colossos de més de vuit mil metres. Si no estigués cansat, hauríem de parlar d’un superhome. Però Latorre és tan humà com les seves paraules, amb les que ens explica les dificultats i alegries viscudes en aquest últim bastió conquerit, i deixa un secret pel futur.

Ferran, després de tants anys, quan estàs a punt d’arribar al cim, no només d’aquesta muntanya, sinó d’un repte gegant. Com van ser els últims metres? En què pensaves?

Com et pots imaginar és molt emocionant. Prop del cim, comencen a sorgir, no tots els records, perquè és impossible recordar-ho tot, però intueixes que és un moment important de la teva vida i es gaudeix molt, perquè són molts anys i poder-ho viure és molt bonic.

Tenies una relació especial amb l’Everest. Per això el vas deixar pel final?

Quan vaig començar amb el patrocini de CaixaBank, vaig anar a l’Everest, però aquell primer intent no va sortir bé. Llavors vaig decidir deixar-ho pel final. Em semblava una forma bonica i èpica de concloure aquest projecte. Era quelcom que desitjava fer des de la meva adolescència, que sorgia de les meves ànsies per ser alpinista i escalar muntanyes, així que vaig optar per no tornar-ho a intentar fins al final.

On has trobat les pitjors dificultats en aquesta ascensió?

Va haver un moment crític. Al voltant de la una de la nit, el xerpa que m’acompanyava es va retirar, no es trobava prou bé per seguir i un dels seus reguladors s’havia espatllat. Aquella sensació de quedar-te sol, tot i que hi havia més gent a la muntanya, però sense la persona amb la qual havies planejat pujar. A més, va ser un moment en què feia molt mal temps, gairebé el pitjor de tota l’ascensió, amb molt de vent, nevava molt fort. En aquell moment, poden sorgir molts dubtes. Han estat cinc dies fora del camp base i durant aquest temps pot passar qualsevol cosa. Un altre moment complicat va ser quan vaig agafar una grip o alguna malaltia semblant. Et pots enfonsar una miqueta, veient que perds l’aclimatació. Durant una expedició tan llarga, passes per moltes fases psicològiques i hi ha moments de dubte, moments durant els quals no saps com anirà tot. Són situacions difícils.

Arriben moltes notícies des d’allà. Una d’elles és que hi ha certa massificació a la muntanya. Hi ha tanta gent a l’Everest aquest any?

Sincerament, no. Crec que enguany hi havia menys gent que en d’altres temporades. El que em preguntes va succeir en el 2012, però aquest any hi havia una afluència normal. Hi ha moltes més expedicions al mateix temps al Mont Blanc, per exemple. Crec que està sobredimensionat el que s’explica de l’Everest. Sí, hi ha més alpinistes, però no tens la sensació d’estar acompanyat. El dia que vam fer el cim no van ser més de trenta persones les que van arribar, i tampoc és un número excessiu.

Durant aquesta última etapa has col·laborat amb un projecte d’investigació finançat per la Fundació Bancària “la Caixa” per saber més sobre la MPOC (Malaltia Pulmonar Obstructiva Crònica). Animaries a altres alpinistes a participar en projectes com aquest?

Clar. Una part molt important d’aquesta expedició és que hagi estat útil per aquesta investigació científica. A més de la seva utilitat esportiva i de que pot motivar a altres persones, estic molt orgullós de que investigadors de molt prestigi i talent s’hagin fixat en mi i en aquest projecte per contribuir als seus estudis. Una de les coses que em fa feliç d’aquest repte és que crec que he estat capaç d’establir complicitat i amistat amb molta gent.

Ferran, per concloure l’entrevista, tu vas definir aquest repte com “el repte d’una vida”, però tu ets una persona bastant jove, així que la pregunta és obligada. I ara què?

((Riu)) Ara m’agradaria apropar aquesta experiència a la gent per motivar-la a la vida, en els seus projectes personals, com ha estat el meu cas. I encara tinc cordeta per algun projecte esportiu... Però encara no el revelaré.