Avui es celebra el Dia Nacional de l’Educació Financera. El lector potser pensi que hi ha masses dies nacionals o internacionals coses. Però no es preocupi: de fet, només ens assabentem dels dies que ens afecten més directament –fa uns dies va ser el de l’Alzheimer, i, per la part que em pertoca, ja vaig saber de què anava. I no són cars – tot i que no tots. El que vull comentar ara, des de la Càtedra CaixaBank de Responsabilitat Social Corporativa, és: té alguna cosa a veure l’educació financera amb la responsabilitat social?
Si el lector es pregunta això des d’una entitat financera o educativa, la resposta és clarament afirmativa. Si la responsabilitat social és la responsabilitat de les empreses pels seus impactes a la societat, la responsabilitat social d’un banc, un fons o un assessor financer ha de començar pels seus impactes en allò que li és proper. És a dir: els seus clients i els seus treballadors.
Em dirà el lector: “Però, de què és responsable una entitat financera amb els seus clients?”. Doncs dels efectes que tinguin les seves accions (i les seves omisions, clar) sobre els seus clients: de la qualitat dels seus productes, de la seva rendibilitat i del seu risc, de les seves implicacions fiscals i, en resum, de tot el que apareix en el seu contracte, el que s’anomena lletra petita.
O sigui, l’entitat financera, els seus directius i els seus treballadors han de ser conscients d’aquests impactes. I és aquí on apareix l’educació financera. Perquè moltes vegades, el client no entén què és una TAE, o què significa risc d’interès, de tipus de canvi o de liquiditat. Per tant, el primer deure de les entitats és explicar als seus clients tot això. I com la cultura financera de les persones és molt diversa, s’haurà d’adaptar a les seves circumstàncies. El primer deure de l’entitat és, doncs, donar al client tota la informació necessària. I no només per escrit, amb llargs paràgrafs plens de termes estranys, sinó amb senzillesa, de manera que s’entengui. Al final, el contracte haurà de ser llarg i prolix, però fora bo que es destaquessin les idees més importants o es fes un resum del que és més important. Això em recorda que fa temps vaig llegir que el President Reagan no volia rebre cap informe més llarg que una quartilla.
Però, el lector em diu: “Quan parlem d’educació financera estem pensant en una altra cosa: en cursos, conferències, llibres, pagines web...”. Sí, clar. Si tots haguéssim assistit a aquells cursos a l’escola, ara seria molt més fàcil entendre el que ens diu el directiu de l’entitat financera quan parlem d’una targeta de dèbit o d’un fons garantit.
Per tant, l’educació financera té, des del meu punt de vista, dues dimensiones, o fins i tot tres. La primera, la més important, la que afecta directament al client, és explicar-li amb claredat el que necessita saber – i no només el que es recorda de preguntar – sobre l’operació que tenim entre mans. Aquesta és una responsabilitat social directa, clara, com la que té el venedor de microones quan explica al comprador que no és oportú assecar el gos ficant-lo l’aparell després de haver-lo banyat. O el fabricant de medicaments quan ens recorda la llarga llista dels possibles efectes secundaris que podem patir si ens prenem les seves pastilles.
Em dirà el lector: “Bé, però no tots aquests aclariments es fan per protegir al fabricant o al venedor de les costoses reclamacions que li poden arribar si un client fa un mal ús del producte”. Si, clar. Però el que importa és que, si el client fa un mal us del producte, patirà un dany: i això és el que preocupa a la responsabilitat social. Si acaben davant dels tribunals o no ja no és un tema de responsabilitat social, sinó del departament jurídic o del de compliment normatiu.
Deia abans que l’educació financera té una segona dimensió: educar a la població en general, sobretot als joves, perquè estan en edat d’aprendre i, perquè tenen tota una vida per davant per fer patents aquests coneixements. Perquè, a més, l’entitat financera no sap quin serà el seu futur client, de manera que tots sortim guanyant si augmentem la capacitat de tots per comprendre els productes i les operacions, els riscos i les rendibilitats. I perquè, si el client ve més preparat, la conversa amb ell serà més senzilla, breu i directa.
L’educació financera, com altres formes d’educació, té allò que els economistes anomenem “efecte desbordament”: si millorem els coneixements econòmics i financers dels nostres conciutadans, és més fàcil que ells facin menys errades i que ens ajudin a que nosaltres no les fem, i tots en sortirem beneficiats. I això és, de nou, responsabilitat social en tot el seu significat: millora de les persones, dels negocis i de les decisions, millora de la societat en general.
Però, qui té aquesta responsabilitat última? No ho sé: cadascú, cada entitat, ha de preguntar-se això. En principi, el que coneix el tema i té formació i mitjans també té la responsabilitat. I, lògicament, aquestes persones estaran dins de les entitats financeres – o a les acadèmiques. Així que sí, els que es dediquen als temes financers tenen unes capacitat i coneixements que interessen als altres, i és necessari que els posin al servei del tots.
I això em porta, per acabar, a la possible tercera dimensió de la responsabilitat social de les entitats financeres a l’educació financera. Perquè aquelles entitats fan moltes coses que es projecten en els seus clients i en la societat en general, i a les quals no anomenen de responsabilitat social. I poden aprofitar tot això per complir una responsabilitat social amplia. Per exemple: quan publiquen un balanç, afegint uns paràgrafs que expliquin les partides que no siguin de fàcil interpretació. O quan anuncien un producte nou, remetent a una pàgina web on s’expliquen els seus aspectes més rellevants. O publictat artícles o blogs en els que es comenten aspectes d’educació financera. O mil casos més.
Decididament, hi ha masses dies nacionals o internacionals de masses coses. Però quan les empreses s’asseuen a pensar quines són les seves responsabilitat davant la societat i davant dels seus clients, amb una mica d’imaginació se’ls acudirien moltes coses relacionades amb l’educació financera, que faran palès que són responsables. I amb això, tots sortirem guanyant.
